L'extrema dreta europea
El creixement sostingut de l'FN francès
L'èxit del lepenisme s'explica no només per la crisi, sinó per la contemporització del PS i el gaullisme
¿Com és possible que al país abanderat de la civilitat, el republicanisme i la laïcitat, una formació com el Front Nacional (FN) hagi sigut la més votada en la primera volta de les recents eleccions regionals i hagi mantingut en suspens tots els partits en la segona volta? ¿Que potser gairebé set milions de francesos s'han tornat d'extrema dreta? Per respondre aquestes preguntes és necessari analitzar què representa avui el Front Nacional, quin és el perfil dels seus votants i, finalment, saber què han fet la resta de partits de l'statu quo francès perquè aquesta formació hagi arribat fins on és ara.
Respondre a la primera de les qüestions -què representa l'FN- és més complex del que sembla a primera vista. L'FN d'avui té molt poc a veure amb el partit que Jean-Marie Le Pen va fundar el 1972, trufat de reaccionaris, antisemites i nostàlgics del règim de Vichy. Si bé l'FN manté avui tots els prejudicis racials i el seu revisionisme històric respecte de l'Holocaust, també és necessari anotar que ha canviat radicalment la seva postura respecte de la relació entre l'Estat, el mercat i la societat. Això és així fins al punt que avui l'FN manté un discurs a favor de la intervenció de l'Estat i de la redistribució de la riquesa entre els més desafavorits (sempre, és clar, que els beneficiaris siguin «francesos autòctons»). És més, l'FN enarbora des de ja fa uns quants anys un discurs plebeu que carrega contra la globalització, les condicionalitats de la Unió Europea i els privilegis dels burgesos i els tecnòcrates. No en va algunes enquestes sociològiques detecten l'existència d'un sector d'electors que alhora que se situen en l'esquerra política voten l'FN, fenomen que el politòleg Pascal Perrineau ha qualificat -no sense estupor- de gaucho-lepénisme.
EL QUE S'HA exposat fins ara ens dóna alguna pista sobre el perfil sociodemogràfic del votant de l'FN, si bé en aquestes últimes eleccions aquesta formació va aconseguir sufragis provinents de tots els estrats socials, de totes les regions i de totes les generacions. No obstant, s'ha d'anotar que els col·lectius que més el voten són el dels joves amb vides precàries i el de les persones grans en situació de desocupació de llarga durada, tots dos grups amb escassa formació reglada, majoritàriament homes i amb pocs recursos cognitius per enfrontar-se a un futur incert. No es tracta, no obstant, d'un vot de classe ni d'un vot obrer. Els obrers fa temps que van desaparèixer (amb la deslocalització i les crisis) i en la seva absència també es van evaporar les organitzacions de classe que els enquadraven en un món de mediacions, contraprestacions i certeses, i els socialitzaven en els valors de la igualtat i la fraternitat. A més d'això, convé assenyalar que l'FN té un plus electoral a les localitats en què els polítics s'han vist immersos en casos de corrupció.
Fins aquí podem dir que els votants de l'FN s'assemblen més als que recolzen en altres racons d'Europa partits de dreta radical -com Verdaders Finlandesos, el Partit de la Llibertat d'Àustria, el Partit per la Llibertat holandès o la Unió Democràtica del Centre de Suïssa- que partits d'extrema dreta feixista com Fiamma Tricolore a Itàlia o Alba Daurada a Grècia. No obstant, el cas de l'FN és excepcional per la seva longevitat i pel creixement sostingut que ha experimentat al llarg dels anys. En aquest sentit, el fet que l'FN hagi arribat fins on és no només s'ha d'atribuir al context de crisi econòmica i social -que comparteix amb altres països del Vell Continent- sinó també als seus adversaris: els partits polítics que han tingut responsabilitats de govern les dues últimes dècades, el Partit Socialista (PS) i, sobretot, les diverses expressions del gaullisme.
Han sigut aquestes dues forces les que -a més d'establir un cinturó sanitari en la segona volta electoral per bloquejar l'arribada de l'FN al poder- també han anat incorporant progressivament a la seva agenda política i el seu discurs molts elements del mateix FN. A través d'aquesta pràctica, el PS i els gaullistes han naturalitzat discursos que criminalitzen la immigració, estigmatitzen els que viuen a les banlieues i titllen d'indesitjables els gitanos i els refugiats. En aquesta línia, la reacció del Govern socialista davant els atemptats del 13 de novembre a París tampoc ha sigut encoratjadora. Les declaracions del primer ministre, Manuel Valls, dient que França està davant «un nou tipus de guerra, exterior i interior», i la pròrroga per part de l'Assemblea Nacional de l'estat d'emergència durant tres mesos més segueixen donant ales a l'FN.
Professor de Ciència Política de la Universitat de Girona.
