Xile bipolar

Per respondre aquesta pregunta és necessari assenyalar que han passat moltes coses que, crec, es poden agrupar en quatre apartats. El primer apartat està relacionat amb els temes de campanya que han ocupat el debat en aquests comicis, que són els que habitualment afavoreixen la dreta: la immigració, la seguretat i la inflació. L’arribada, des de fa anys, d’immigrants veneçolans juntament amb la recent onada de nouvinguts peruans i bolivians ha fet que el discurs racista que apel·la al tancament de fronteres hagi florit. Alhora, la creixent preocupació per l’increment dels petits delictes i el deteriorament de la seguretat han suposat la benvinguda del discurs de «mà dura» que sempre maneja la dreta radical. Finalment, el tema de la inflació i la carestia de la vida, fruit d’una conjuntura internacional de recessió, ha erosionat el govern en torn.

El segon apartat, també vinculat a l’estat d’ànim, dona compte de la lògica internacional de polarització on els discursos de la dreta radical estan triomfant. No és acceptable assenyalar el pes que han adquirit els imaginaris de ràbia i menyspreu als drets humans desplegats per Trump, Bolsonaro, Duarte, Le Pen o Orban. En aquesta lògica el guanyador de la contesa, José Antonio Kast, que pertany a aquesta família ideològica.

El tercer apartat es vincula a qüestions de disseny institucional en el qual s’han portat a terme les eleccions, que és el mateix amb el qual s’escull el senat xilè. Aquest format, amb 16 districtes de mida molt petita i amb una fórmula proporcional oberta ha suposat la sobrerepresentació de la dreta radical (el Partit Republicà), ja que amb un 35,6% del vot gairebé aconsegueix la meitat de la representació, mentre que les formacions tradicionals de centre que es van presentar amb la coalició ‘Tot per Xile’ no van obtenir cap representant malgrat haver aconseguit el 10% del vot. A aquest format institucional, a més, se li va afegir el mandat de «vot obligatori», fet que va portar les urnes a un sector de la ciutadania que habitualment no vota i que, quan ho fa, sembla decantar-se pel discurs populista. Així les coses, si bé totes les enquestes vaticinaven una victòria de la dreta, el repartiment definitiu dels representants ha sigut sorprenent: la dreta radical de Kast ha obtingut 22 curules, la coalició esquerrana que recolza Boric 17, la dreta tradicional (de formacions sense cap vel·leïtat centrista) n’han aconseguit 11, i un representant maputxe vinculat als moviments socials ha aconseguit un escó després d’atresorar un 2% del sufragi. 

Sobreexposició mediàtica i frivolitat

Finalment, el quart i últim apartat està estretament connectat amb la falta de capacitat que van tenir els representants de l’esquerra social (i partidària) per gestionar el crucial mandat que va ser el procés constituent anterior. Un procés que va ser una oportunitat única i que es va arruïnar per una tràgica combinació de maximalisme, sobreexposició mediàtica i frivolitat. La presència un 20% de vots nuls i blancs en les eleccions són l’expressió del descontentament i embafament que acumula un sector dels ciutadans respecte a la tasca dels seus polítics. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

De tota manera, el procés constituent xilè no ha acabat. El Consell Constituent que s’acaba d’elegir haurà de treballar sobre un esborrany de Llei Fonamental confeccionat per un Consell d’Experts. Una vegada consensuat (o no) un text es convocarà novament, al desembre, el poble xilè a les urnes. 

La paradoxa d’aquesta nova conjuntura avui és la següent. El president Boric, en les seves últimes declaracions, ha suggerit a la dreta que no faci el mateix que ells en l’anterior constituent i que busquin el consens. Mentrestant, la formació de Kast, que no volia una nova constitució, haurà de liderar la constituent.