La roda
El pacte del seny i la rauxa
Una de les característiques diferencials del moviment independentista català és que no s'agrupa només al voltant d'un únic partit, com sí que passa a Escòcia o al Quebec. Aquí la massa independentista es reparteix entre diferents partits, coalicions i entitats socials que representen un ampli ventall d'opcions que van des de l'anticapitalisme més radical fins a la democràcia cristiana més primmirada. Això, que en principi hauria de suposar una fortalesa inqüestionable, està sent, en aquests moments, una debilitat manifesta. I és que, perquè aquestes sensibilitats polítiques i socials coincideixin i vagin a una, cal una majoria prou àmplia i un lideratge prou fort per marcar el camí.
A part d'això, que no acaba d'existir, per consolidar la unitat d'un col·lectiu tan heterogeni cal definir un objectiu concret i temporal que justifiqui el projecte comú o, en tot cas, cal unanimitat en la percepció d'estar vivint una situació d'autèntica excepcionalitat. Pel que sembla això tampoc no acaba de succeir i, veient les dificultats que hi ha per arribar a una entesa, potser és que el repte de la unitat és tan difícil que és gairebé impossible.
¿Oi que no seria fàcil, en el cas d'Espanya, que tots els partits, de Podem al PP, es posessin d'acord per governar? Doncs això. En aquests casos, segons ens ensenya la història, el miracle només arriba si existeix una gran amenaça exterior o una guerra. Són aquells casos on, veient tot el que està en joc, s'aparquen les rivalitats, tant les permanents com les conjunturals, i el seny pacta amb la rauxa. Però la història també ens ensenya, només cal recordar la dialèctica que es va viure als anys 30 entre guanyar la guerra o fer la revolució i la divisió i els enfrontaments que això va provocar, que per més que la necessitat imperiosa ho demani, de vegades, renunciar a la pròpia personalitat és demanar massa. Però, per demanar, que no quedi.
