La gran ignomínia

Si hagués de destacar allò que defineix i distancia la ficció moderna de la ficció de tota la vida, diria que la principal diferència es troba en la complexitat de les seves trames i en l'ambivalència moral dels seus personatges. Això vol dir que com més difícil d'entendre sigui una història i com més desacomplexadament immorals siguin els seus protagonistes, més moderna i més actual serà la pel·lícula o la sèrie en qüestió... Que és exactament el que passa amb La gran apuesta, una pel·lícula que es va estrenar la setmana passada i que està situada en els anys previs a l'última gran crisi econòmica que va sacsejar el món i que als Estats Units va deixar milions de persones sense feina i milions de famílies sense casa.

La trama és enrevessada i costa d'empassar. Primer per la complexitat de la història en si, i després perquè està basada en fets terriblement reals. La gran apuesta explica com va ser que un grup d'especialistes en inversions, en adonar-se de la putrefacció del sistema i aprofitant-se dels seus coneixements i de la seva visió privilegiada, es van fer rics apostant contra la bombolla. El pitjor de la pel·lícula és que, a pesar de saber que tot és molt real, acabes empatizant amb aquests personatges, uns individus que preveuen una desgràcia i que, en lloc de lluitar per impedir-la, aprofiten l'ocasió per beneficiar-se'n. Són coses de la ficció moderna. El millor és que posa en evidència qui són els principals culpables, uns individus que des de les més respectables institucions financeres van dissenyar la bombolla amb tota la intenció. No només això, també han dissenyat el relat dominant sobre el que va passar. Un relat que la pel·lícula contradiu. Segons Adam Mckay, el seu director, l'ha fet perquè vol que la gent es torni a emprenyar. Ho aconsegueix plenament. Sobretot en els rètols finals quan ens recorda que cap d'aquests responsables han pagat pel que van fer. Coses de la realitat moderna.