«Un crit valent»

Ahir al vespre, al cinema Aribau de Barcelona, es va presentar Suñol, un crit valent. Es tracta d'un documental en què he estat treballant aquests últims mesos i que reconstrueix qui era, que va fer i com va morir Josep Suñol, una figura destacada de la vida social i política catalana dels anys 20 i 30. La seva popularitat s'explica, entre altres raons, perquè va ser un empresari d'èxit, un periodista innovador, un polític compromès però, sobretot, perquè va ser president del F C Barcelona. Un president màrtir si tenim en compte les circumstàncies especials que van envoltar la seva mort: el van afusellar en caure en poder de l'exèrcit franquista mentre feia una visita a les tropes catalanes que defensaven Madrid a l'inici de la guerra. Una fi èpica que hauria d'haver servit per fer de Suñol un referent indiscutible tant del catalanisme com del barcelonisme. Però no, a pesar de tot el que va fer i de la manera com va morir, Suñol ha estat un autèntic desconegut durant més de 60 anys. Ha estat pràcticament esborrat i ha hagut de ser gràcies al Barça, primer a través de la iniciativa d'un grup de socis que fa uns anys van voler recuperar-ne la figura, i ara amb la decisió institucional de fer l'Any Suñol, que s'ha començat a esmenar aquest oblit injustificable.

Després de capbussar-me en la vida i en l'obra de Suñol he descobert un personatge ric i complex de qui podríem aprendre moltes coses. D'entrada la seva preocupació, per no dir obsessió, per millorar el nivell cultural dels ciutadans del país. Una diferència significativa amb la situació actual o, millor dit, amb els polítics actuals. L'ambició cultural era el motor i la raó de ser de figures polítiques i prohoms com Suñol, una actitud que contrasta, per posar un exemple ben actual, amb la sorprenent absència de la cultura en els debats electorals i ens els discursos dels polítics d'avui dia. Potser per això, també, va bé recordar Suñol.