Així és el Barça, River
Està bé que li tinguem ganes a algú tan sobradet com Florentino Pérez. Ganes que algunes de les seves fardades, com la de ser el ‘puto amo’ i no només el president-propietari sinó, fins i tot, el president-entrenador, el president-director tècnic, el president-DIRCOM, li passin factura tard o d'hora. Vaja, que el que li va passar dissabte, assegudet al costat de Mariano Rajoy, un altre que déu n'hi do, un altre amic dels blancs, blancs, s'ho té més que merescut per passar-se el dia enviant missatges al seu entrenador dient que “amb el patrimoni del Reial Madrid no s'hi juga” i, per tant, han de jugar tots els galàctics del segle XXI. I així els va anar. Els va. La pitjor arrencada blanca en els últims deu anys.
Però una cosa és que ens alegrem d'això, almenys jo, perdó, perdó, o no, i una altra que Fabio Capello digui que “al Barça li ha anat de meravella que es lesionés Leo Messi perquè així han esclatat Neymar i Suárez”. Ni així. Messi segueix sent ‘déu’, el cap, el millor del món perquè, insisteixo, com va dir Jorge Valdano, la ‘pulga’ és el millor jugador del món i ¿qui és per a vostè el segon millor jugador del planeta?, “doncs Messi lesionat”.
Així que com que del que no hi ha dubte al Barça i en el seu entorn, i en qualsevol racó del món, és que els nois blaugranes són meravellosos, prodigiosos (¡gran Iniesta! ¡gran Busquets! ¡gran ‘Ney’! ¡i amb Suárez, com mossega! ¡i Sergi Roberto!, i, i, i…), però que jugui Messi, per favor. El que va passar al Bernabéu va ser, simplement, que el Barça va seguir sent el Barça que va parir Johan Cruyff i han anat perfeccionant els seus ‘fills’ Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique. El cas del Reial Madrid és molt més fàcil d'explicar: fa anys que no té llibre d'estil, que no sap a què juga i que va a les palpentes, matant mosques a canonades, a milions, (una Lliga de les últimes set) sense saber o com imitar al Barça o com acabar amb ell. Perquè se'n va Xavi i ressorgeix Sergio Roberto; es lesiona Messi i emergeix ‘Ney’…
Quan un partit té una audiència potencial de 650 milions d'espectadors passa el que passa, que el món, que perd el cap per la samarreta del Manchester United i que, segons l'adinerada ‘Forbes’, situa el Madrid com el club “més valuós del món”, acaba descobrint, encara que no ho digui Wall Street, en el món només hi ha un club que suma dècades captivant, sorprenent i admirant pel seu joc: el Barça.
Per això diumenge, sense anar més lluny, el diari esportiu argentí ‘Olé’ reproduïa a la seva portada el sefie dels culers celebrant, tots ells d'uniforme (res de pallassades de Halloween), la golejada del Bernabéu, acompanyat del títol: “Així és el Barça, River”. Perquè n'hi ha, sí, que sumen setmanes, mesos, somiant de guanyar el Mundialet al Barça. I, és clar, amb exhibicions com la de dissabte ¡i sense Messi!, la cosa comença a semblar l'ascensió de l'Everest, ara que la gent ha deixat de pensar a escalar aquest cim tan fàcil.
I tot, insisteixo, digui el que digui Capello, amb Messi, per favor, amb Messi. Fins i tot lesionat.
