¿Demanem a Márquez que ho deixi?

Som únics. Uns genis. Uns autèntics genis. No hi ha país, ni afició, ni crítica, ni societat com la nostra. Som tan, tan, especials, sovint, tan menyspreables, que no perdem l’oportunitat d’infravalorar tot el que fan els nostres, quan els veiem cimbrejar-se, no importa el motiu, arrencada de temporada, condicions físiques (encara) delicades, esport de motor en el qual el vehicle és vital, circuits llunyans poc adequats, pneumàtics gens ideals per a la seva moto, sancions absurdes (sprint a Tailàndia) o rebentada desgraciada (GP de Buriram)... No importa... Els sacsegem.

Marc Márquez Alentà ha deixat de guanyar i està acabat. Està pagant el desgast de la seva tornada triomfal des dels inferns. Massa esforç sense prolongació. Ja no serveix. Se li ha de demanar que ho deixi, que es retiri, que es dediqui a una altra cosa. S’ha acabat. Va ser bonic i tremendament exemplar mentre va durar. ¿És possible que hi hagi gent que pensi d’aquesta manera, de veritat? Milers. Milions. Tal com diria el gran Johan Cruyff: "Gallina de piel". Per no creure-s’ho.

No m’estranya, sens dubte, que l’holandès Max Verstappen estigui pensant a deixar-ho, també hi ha qui ja ha escrit que és un fracassat. És evident (i ho he reconegut aquí i on sigui, m’importa ben poc), que no soc dubtós del meu enamorament i fidelitat a Marc Márquez Alentà, germà i família pels segles dels segles. M’ha donat tant, ens ha donat tant, que no seré jo qui dubti d’ell. Que en dubtin els altres, si els ve de gust. I, pel que veig, els ve de gust un munt.

Mireu, només amb el que ha fet Marc Márquez en els últims cinc anys, només amb i de la manera que va guanyar, que va tornar, la manera en la qual va conquerir el seu novè títol mundial, hauria de servir-nos per posar-nos de genolls i demanar-li que continuï delectant-nos amb el seu pilotatge i les seves carreres. Això només acaba de començar. Cert, Ducati ha estat (gairebé) aturada des del 2024. És més, voldria recordar que tant el Marc com el seu germà, l‘Àlex, li van salvar la papereta a la firma de Borgo Panigale quan Aprilia i KTM ja començaven a menjar-li terreny. Llavors sí que van ser les seves mans, gosadia, estratègia i pilotatge el que li va permetre guanyar el títol a només cinc carreres del final.

Uns registres bestials

Però bé, si vosaltres (alguns) voleu dubtar, dubteu. Mireu, Márquez ha corregut 288 grans premis, n’ha guanyat 99, és a dir, el 34% dels que corre, i ha pujat al podi en 165 ocasions, és a dir, en més de la meitat dels grans premis que corre, en el 57%. Marco Bezzecchi ha corregut 177 grans premis, ha guanyat el 8% dels que corre i ha pujat al podi en el 25% d’aquests. Vosaltres mateixos.

Notícies relacionades

‘El gol de mi vida’, el futbol dibuixat en primera persona

Més insults que gols a Cornellà

No seré jo qui digui (o escrigui) que Marc Márquez Alentà guanyarà aquest Mundial, que seria el seu desè títol, amb una mà. L’únic que estic escrivint és que hi ha massa ganes (i pressa) d’enterrar el més gran. L’Aprilia va molt bé, però a la Ducati no la passa ningú a les rectes. La Desmosedici té menys avantatge, però no té desavantatges grossos. A Márquez li han passat moltes coses (ressaca de la lesió, inclosa), a Bezz, gairebé res.

Jo esperaria una mica, ¿no? Per dubtar del més gran de tots els temps, de l’únic, d’Il Cannibale, d’ET. ¿Em deixeu, veritat? Gràcies, us ho agraeixo.