El nu i l'elemental femení

No creguin que el desencadenant d’aquest article hagi sigut el gir intel·lectual de la revista Playboy, ni menys encara les recents queixes d’algunes celebrities contra el Photoshop. No, la meva atenció al nu femení obeeix a causes més quotidianes i pròximes, a l’abast de qualsevol observador avisat. La tradició occidental ha tractat la representació de la dona despullada amb més o menys visibilitat segons temps i creences. Al meu parer, la seva fita fundacional correspon a la Venus de Milo, escultura que consagra no tan sols un tema que es convertirà en clàssic al llarg dels segles, sinó que, en certa manera, estableix un cànon de bellesa, vull dir de la Bellesa ideal tal com la va pensar Plató.

Al paganisme grecoromà el va succeir el pudor medieval, a aquest el Renaixement, que va desvestir Eva i va trobar en la mitologia grega tema i excusa per als primers topless cristians; al Cinquecento el va seguir  la pintura arcàdica amb centenars de Dianes, Venus i Muses en pilotes més o menys explícites. Després van arribar Canova, Goya, Manet, i una mica més tard va ser l’apoteosi amb el borrissol pudend a càrrec de Courbet i Modigliani. El segle XX va explotar fins a la sacietat el nu de dona no solament en les arts plàstiques tradicionals, sinó també en fotografia i en cine.

El tema, en les seves mil variants, ha sigut perpetrat i alabat fonamentalment per homes: els mascles mai han deixat d’extasiar-se davant el cos de la dona, no solament pel seu elemental atractiu eròtic, sinó per la seva essencial bellesa, la seva harmonia i proporció que, d’alguna manera, cosifica i materialitza l’enyorada harmonia mundi.

Amb el feminisme, l’òptica es complica una mica per les denúncies, tantes vegades justes, d’objectivació del cos de la dona, pel seu ús mercenari per a fins publicitaris  o libidinosos. El primer feminisme resulta més aviat pudorós. Això no impedeix que amb les primeres reivindicacions d’igualtat apunti també l’exhibicionisme. L’alliberament de la dona no només s’associa al seu dret a la mateixa taxa d’infidelitat que l’home, al mateix salari o el seu dret a compartir tasques domèstiques, sinó a una progressiva lleugeresa del vestir.

Primer van ser el topless de platja a la Côte d’Azur i la minifaldilla londinenca, i d’aquí hem arribat a una eclosió sense precedents de l’exhibicionisme protagonitzat per joves desacomplexades que utilitzen la seva pell i les seves belles anatomies per reivindicar-se sobre els escenaris, en les xarxes socials o en la política, convertint-se en rol model per a les nostres gregàries adolescents que semblen ignorar la diferència entre roba interior i exterior. ¡I per a les no tan adolescents!

D’un temps cap aquí, per exemple, els vídeos musicals rivalitzen a abreujar la vestimenta femenina. El pornopop és avui una barreja hortera de coreografies kitsch, tetes esponeroses i ritmes fungibles, només apta per a voyeurs empedreïts. Actrius, models i celebrities de tot pelatge es fotografien (o es deixen fotografiar) en pilota picada i es pengen en les xarxes competint pels retuits pel mer plaer de ser contemplades a distància o amb excuses dubtoses tals com l’oposició a la caça de balenes o al fracking. L’així anomenat pornofeminisme defensa obertament la prostitució i la provocació eròtica com a formes de llibertat i reivindicació identitària. Femen dóna color a la protesta política amb pits i genitals enlaire de noies estupendes l’alegria de les quals per l’striptease no quadra amb la gravetat de les injustícies que denuncien: un pobre remake del llenç de Delacroix. Les free nipple, amb la Willis i la Cyrus al capdavant, advoquen per la naturalitat de la protrusió del mugró –quan no del topless urbà, tal qual– reivindicant la igualtat de tractament per als tòraxs dels dos sexes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Jo no veig clar que desvestir-se sigui congruent amb la promoció de l’equitat entre sexes o amb trencar tabús antiquats. Usar la pròpia anatomia com a instrument de publicitat, reivindicació o protesta em sembla una concessió a la concupiscència masculina i al màrqueting, una regressió a l’elemental femení, però no per a l’amor o l’art, sinó per aconseguir un rècord de visites a Youtube i guanyar bons dinerons captivant mirades lascives.

No vegin en aquest al·legat una posició puritana o contrària a la llibertat de vestir. Tot al contrari: celebro el pluralisme i la recerca d’un estil propi que tenen ben poc a veure amb les modes minimalistes i uniformadores a les quals tantes noies sucumbeixen. Sincerament, crec que abusar de la pròpia anatomia fora dels contextos raonables no contribueix precisament a la dignificació de la dona, i que convertir el sostenidor en peça decorativa o marcar la muntanya de Venus amb uns ultrashorts cenyits aporta poc a l’equitat entre sexes.