Utopia contra democràcia

Sostinc que avui, a Europa, la democràcia ja no està amenaçada per militars redemptors ni teocràcies medievals. Avui el perill que amenaça les democràcies establertes és l’utopisme, un comú denominador ideològic que s’amaga sota tres corrents de pensament que han anat guanyant adeptes: els populismes nostàlgics de les utopies socials i racials del segle XX, la tecnociència i les seves excrescències pseudofilosòfiques (el cientisme i la tecnolatria) i els nacionalismes. No s’exclouen entre ells; poden donar-se, com s’han donat en el passat, còctels que barregen aquests tres corrents de pensament en combinacions cada una més regressiva i agressiva.

Totes les utopies comparteixen trets que les fan especialment perilloses per a l’estabilitat de les llibertats. Un dels principals: creuen haver trobat la solució perfecta als conflictes (reals o suposats) inherents a la convivència plural. Els demòcrates sabem que això és impossible, utòpic, i que la conflictivitat social ha d’assumir-se i canalitzar-se a través d’institucions que garanteixin i promoguin la justícia social i la igualtat davant la llei. Això ja apareix en Maquiavel, per cert.

Un altre tret del pensament utòpic és la seva visió binària del món: amb mi o contra mi. Donat que coneix la solució final, tot aquell que no la comparteix és ignorant, enemic i està de sobres. La història és generosa en exemples. Finalment, la utopia justifica la utilització de qualsevol mitjà que faciliti l’adveniment de la seva Icària: la mentida, la delació, l’adoctrinament, l’abús del llenguatge, la xenofòbia i la violència.

Avui i aquí progressa el nacionalisme excloent que creu haver trobat en la república catalana la solució definitiva per als conflictes (reals o imaginaris) existents entre la nostra comunitat i Espanya. En una plaça del meu barri hi ha una pancarta que diu: «Independència per canviar-ho tot». Doncs això. L’independentisme comparteix els trets centrals de la utopia: una solució final per acabar amb l’opressió d’un poble mític, una política binària i fracturadora, i l’ús sistemàtic de la postveritat i les trampes de llenguatge per magnificar greuges amb què esperonar les masses convidant-les a marxes d’estètica totalitària. Ara l’independentisme practica violència de baixa intensitat (talls de carreteres, 'escraches', cartells insultants) però queda per veure si les coses no aniran a més.

L’adhesió al pensament utòpic té poc a veure amb la intel·ligència. Neruda i Alberti van exalçar Stalin; Manuel Machado, Franco, i Heidegger va flirtejar amb el nazisme. Casals (EPD), Romeva i Sánchez provenen del comunisme: els ha resultat fàcil substituir un pensament binari per un altre de contingut diferent però de similar estructura. No, no és una qüestió d’intel·ligència. L’adhesió al pensament utòpic és pròpia de ments captives (Milosz 'dixit') o captivades per un miratge, cosa fins a cert punt comprensible però que, a la llarga, resulta una trampa intel·lectual mortal. Efectivament, tota utopia acaba topant, tard o d’hora, amb una realitat tossuda i refractària a les vel·leïtats dels Grans Reformadors. 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Vicepresident de Federalistes

d’Esquerres.