2
Es llegeix en minuts
El procés acaba amb l'AEM

JOAN PUIG

Com a cirurgià universitari he estudiat a fons per què es donen complicacions postoperatòries greus, i fins i tot mortals, que són potencialment evitables. Des del meu punt de vista, com el d’altres investigadors de la matèria, la conclusió és unànime: una complicació catastròfica, una mort postoperatòria, són gairebé sempre el resultat d’una sèrie encadenada d’errors que acaba tenint un mal final, i no d’un únic accident a causa de l’atzar. Això, exactament, és el que ha passat amb el suspens que ens ha donat Europa a l’AEM; una matèria en què fa només un any teníem assegurat l’excel·lent. Suspens, a més, en la primera ronda, és a dir, amb molt mala nota.

L’inici de la seqüència d’errors que ha acabat amb l’esperança que l’AEM radiqui a Barcelona, es remunta a uns tres mesos enrere, quan al novell i caragirat senyor Antoni Comín se li va acudir llançar la idea de crear l’Agència Catalana del Medicament per sancionar o qüestionar les decisions de l’AEM. És clar, la Conselleria de Sanitat no podia quedar-se enrere en la creació d’estructures d’Estat; era imprescindible mostrar múscul independentista en un Govern que llavors ja estava àmpliament fanatitzat. Aquesta va ser la magna contribució d’un conseller que, gesticulacions a part, ha sigut un vist i no vist en la sanitat catalana. Llavors, els nostres competidors van començar a veure una llum al final del túnel que representava la sòlida opció barcelonina.

Lluny de millorar la situació, la irresponsable incitació al vot il·legal de l’1-O i els disbarats que van seguir, sumats a la deplorable reacció policial, van oferir la pitjor de les imatges que han generat Barcelona i Catalunya en les últimes dècades. Lluny de passar de puntetes sobre l’assumpte, la independència va fer un ús fútil dels mitjans de comunicació per obtenir el suport d’Europa enfront de l’«agressió franquista». 

Notícies relacionades

Fiasco. El procés no només no es va internacionalitzar, sinó que va començar a resultar francament molest per a les cancelleries europees. Els nostres competidors no és que veiessin la llum al final del túnel, és que havien arribat a la sortida i el paisatge pintava millor que mai. El tercer (acte) cop, ja mortal, el va acabar donant fa pocs dies –no es podien escollir millors dates per animar  Itàlia, Eslovàquia i Holanda– la nostra inefable alcaldessa, al trencar el govern de la ciutat posant fi al pacte amb un PSC solvent, per un autèntic tres i no res. Absoluta falta de realisme polític en pro d’una exquisida equidistància que les pròximes eleccions castigaran amb duresa. Una pot ser tan assembleària com vulgui, però el que no pot és justificar políticament el que constitueix un flagrant error. Hauria d’anar-se’n i avançar les eleccions municipals.

Emil Cioran deia que el temps ens fa veure el costat positiu de les catàstrofes. Els veïns del barri del Poblenou hem rebut la notícia amb cert descans perquè l’AEM a la torre Glòries dispararia la creixent gentrificació del barri que, per cert, sembla un tema menor sobre la taula de Colau i Pisarello