Només són dones

C rida: «¡Han trobat l'àvia! ... Han trobat el seu cos, se sap el lloc exacte, la cuneta on la van llançar, han obert la fossa i ara podrem recuperar-la i enterrar-la com es mereix; que descansi per fi». És el primer instant i les dones ja són dins nostre. Guerra civil i postguerra, presó. Com que són dones, no les compten com a presos polítics. Les dones no compten. El puente de los franceses, mamita mía, nadie te pasa, nadie te pasa.

A la sala petita del TNC fan una obra gran. Les dones són Míriam Iscla, que les viu físicament i ens les fa sentir; Sol Picó, que les mou i balla, ràpidament o amb parsimònia, arrosegant-se per terra entre ampolles de vidre simètricament disposades o a la piscina taüt xipotejant, i Maika Makowski, que canta i les fa música. L'espai és diàfan i net, la penombra, el verd. Un piano al fons i, a la banda esquerra, filmacions en blanc i negre de dones que no hem conegut mai travessaran una pantalla escairada. De cop, ens són molt properes. Som la seva memòria, la d'elles, que han estat silenciades.

Notícies relacionades

Trump, l’amenaça

¿I ara què, Urtasun, amb la Ricarda?

El muntatge que Carme Portacelli fa de les històries de cinc dones relatades per Carmen Domingo és intens i cert, té la passió de la vida i del patiment, i se t'endú. El passat es fa present quan ens sentim deutors de les nostres dones grans, mares, àvies, besàvies. Dones condemnades en judicis pràcticament inexistents. Auxili, incitació o excitació de la rebel·lió, els suposats delictes. Plorem amb la jove que escriu una carta al seu marit. Tenen dues criatures i torna a estar embarassada, però aquest cop no arribarà a veure la cara del nen. Amb les mans a la panxa, somica. La mataran abans. «Les dones com vostè no tenen drets», li diu el carceller. «Ho hauria d'haver pensat abans de tenir fills». S'entrecreuen els militars, les monges, els nens, la que abans que la matin se suïcida; la que sobreviu i anys més tard, i, com que no sap escriure, agafarà un casset per preservar els relats viscuts. I com fa la cançó final, ens retrobarem amb la nostra sang després del malson i la dissonància. Perdonar és de savis. I oblidar, d'insensats.

El teatre es fa història

He sortit del teatre. Ja sé que la història l'escriuen els guanyadors tot i els posteriors memorials. També sento dir a les especialistes que la història de les dones no existeix. No surten als llibres. No hi són en els relats del passat. De fet encara ara, que poc que apareixen en els del present. Avui mateix, en aquest diari, mireu les fotos i llegiu-ne els titulars. ¿Hi ha dones? Gaires? «Vosotras sois mujeres. No sois nada. Tenlo claro», deia el jutge, mentre les pegaven. El teatre és art i es fa història. Elles hi eren. Elles hi són. I això que només són dones.