Peccata minuta
Paraules d'amor
Fa molts anys, quan els animals parlaven i les persones no deien res, l'espècie humana es va dividir en aquells que, violents, marxaven a la conquista de nous territoris i els que es quedaven a casa cultivant (cultura) i pintant quiets bisons a les parets de la cova. Cadascun dels gremis va escollir les seves armes: uns, l'espasa, la llança, la catapulta; els altres, el llapis, el pinzell, la flauta. D'aquí ve el divorci entre l'àmbit artístic i l'àmbit polític.
Si ens preguntessin a quants artistes i polítics dels últims segles recordem, la llista dels primers guanyaria per golejada: la selecció del temps tria els més dignes. Els llibres, els quadros, les escultures, les músiques i les danses ens han convidat des de sempre a la reflexió i a l'harmonia; de la tasca dels polítics, sovint culminada en sang, només en coneixem el que ens han explicat les ficcions de la literatura, el cine o el teatre. Sabem d'artistes que, per compromís amb els seus, van decidir endinsar-se en la política, però poquíssims pares o mares de la pàtria han ascendit del terreny polític al creatiu.
Joan Manuel Serrat, al llarg dels seus 50 anys de cançons, no ha eludit mai els seus compromisos com a ciutadà, i ha arribat a pagar les seves opinions amb l'exili. Si fem un breu repàs del seu repertori, veurem que tot solet ha fet molt més per la cultura -llegeixin-ne criteri i convivència- de 500 milions d'hispanoparlants i catalanoparlants que mil plans d'educació.
Xiulets
En el primer acte institucional de l'Onze de Setembre del 2004, Serrat va cantar Cançó de bressol, paraules d'amor dedicades a la senyora Ángeles, la seva mare, saragossana de Belchite, que contenien alguns versos en castellà. Va ser xiulat, minoritàriament, però xiulat: la banda sonora de la part més sòrdida del meu país. Ara, havent declarat i argumentat que, en la seva opinió, la independència no li convé a Catalunya, els xiulets s'han convertit en udols i les paraules d'amor en insults a les xarxes ¿socials? Sembla que per a alguns el dret a decidir transita en una sola direcció. Ho va escriure el del Poble-sec el 1971: «Escapad, gente tierna, que esta tierra está enferma». Es referia a un anònim «Pueblo blanco», probablement enclavat en la més àrida de les Espanyes. I aquestes velles paraules, ara recuperades, em remeten al que està passant a cadascuna de les ribes de l'Ebre de la senyora Ángeles: misèria i companyia.
Un desig: que, farts de xerrameca interessada, tornem a la veu dels poetes, generosos mestres sense cap altre afany que la recerca en comú de la veritat i la bellesa. «Tu verdad no; la verdad / y ven conmigo a buscarla. / La tuya, guárdatela», va pensar i va anotar al quadern el molt serratià Antonio Machado.
