'Piccolo Mussolini'

Aparco en un pàrquing exterior mig buit, a prop de l’estació de tren de la meva ciutat. És una zona blava i el caixer per treure el tiquet està a 50 metres d’on he aparcat. Baixo del cotxe i em dirigeixo al caixer per pagar. Quan arribo a la màquina, uns 45 segons després d’haver aparcat, veig que una dona d’uniforme amb ulleres fosques, amb una espècie de comptador a la mà, ja està prenent la matrícula del meu cotxe. Li dic des del caixer: “¡Escolti, que estic traient el tiquet!”, com faria qualsevol persona normal en aquestes circumstàncies. No s’immuta i segueix. Mentre apareix el tiquet de zona blava, torno a dir-li que s’esperi un minut que ja vinc.

Vaig corrent al cotxe i la senyora, amb molt males maneres i un to de governanta d’internat de senyoretes, comença a deixar-me anar un discurs sobre les seves obligacions. Li dic que entre les seves obligacions hi ha veure qui acaba d’aparcar i justament es dirigeix al caixer a complir amb LES SEVES obligacions. Em torna a deixar anar paraula per paraula el que ha dit abans, aquesta vegada cridant. Es produeix en el meu interior un estat de cansament/enuig i riure que conec bé: si tingués temps i no m’estiguessin esperant a l’estació podria conduir-me a preguntar-li a la dona a quin hipermercat xinès ha comprat les ulleres fosques de plàstic amb rivets daurats darrere les quals s’amaga per cridar-me com una possessa. Però callo, poso el tiquet al cotxe i surto corrent cap al tren. 

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Un altre succés, un altre pàrquing: aquesta vegada un interior, un diumenge a la tarda d’agost. Un lloc amb capacitat per a 300 cotxes, completament buit. Hi entro i aparco. Amb prou feines he sortit del cotxe quan el vigilant, amb una samarreta plena de llànties, apareix cridant: segons sembla, he aparcat ocupant dues places. Les ratlles de terra estan desgastades, però el tipus de la samarreta deu tenir gravat al cap el diagrama del pàrquing. Li pregunto que quina importància té, si el meu cotxe és l’únic en aquest moment en aquest lloc. Em deixa anar una diatriba vociferant sobre les seves obligacions i els meus deures. Respiro profundament. Pel meu cap passen diversos escenaris: donar-li un cop de cap, imitar grotescament una ballarina Pina Bausch, començar a cantar Como una ola, canviar el cotxe de lloc.

Trio l’última opció, no sigui que el tipus malinterpreti això de Como una ola. Una nit, ja fa anys, vaig entrar amb un conegut escriptor italià en una pizzeria deserta de la perifèria romana. No hi havia ningú al restaurant i ens vam asseure en una taula per a quatre persones, encara que només érem dos. Immediatament va sortir un cambrer amb un to d’indignació inexplicable per dir-nos que com se’ns ocorria ocupar aquella taula. L’escriptor es va girar cap a mi i em va dir: “Recorda: a dins de cada italià hi ha amagat sempre un piccolo Mussolini”. No només de cada italià, amic, no només.