la meva preciosa bugaderia
Chrissie Hynde i la bata de buata
La cantant Chrissie Hynde, líder del grup The Pretenders. /
En unes declaracions recents, subratllant el que ja diu a la seva autobiografia My life as a pretendre, la meva admirada cantant de serrell ultrallarg, Chrissie Hynde, diu que ella se sent responsable de la múltiple violació de què va ser objecte en la seva joventut. Bàsicament explica que, en el seu moment, quan un grup de motoristes la van convidar a una festa, ella, en lloc d’anar-se’n amb ells, el que hauria d’haver fet és anar-se’n cap a casa. Fa extrapolació de la seva experiència a les dones d’avui dia: si no voleu que us violin, no aneu de nit amb escot, talons i minifaldilla per llocs foscos on pul·lulin homes amb ganes de follar. La tempesta de respostes que han rebut aquestes paraules segueix omplint la xarxa de discussions acalorades, des d’aplaudiments laudatoris fins a brutals crítiques. Ja no és possible, per desgràcia, en cap terreny, que un personatge famós digui el que pensa sense que el món es divideixi en dos bàndols. En aquest cas, crec que la discussió és saludable i legítima: ve d’algú amb una carrera musical impecable, amb un carisma brutal, que no ha tingut una vida gens fàcil i que no dubta a revisitar el passat, autoflagel·lant-se.
La cantant del grup Pretenders també aprofita per carregar contra les cantants pop que surten vestides amb tapanaps i salten i boten i es despullen per vendre les seves cançons. No parla, en canvi, dels nois que surten amb el tors nu fregant-se el paquet i saltant com les seves col·legues noies. La provocació sexual és part de l’ADN del pop des que Elvis va començar a moure els malucs. Que la música sigui o no una merda és un altre tema. Hynde no va necessitar mai despullar-se en escena. Però havent-la vist en concert diverses vegades, puc afirmar que també ha utilitzat el seu sex appeal. De jaqueta negra de cuir i pantalons negres megaajustats, però sex appeal al capdavall. Personalment prefereixo aquest estil que els microshorts de Taylor Swift o els tangues de Miley Cyrus, però defensaré a mort el dret que es posin el que els doni la gana.
Chrissie pateix una síndrome, bastant comuna entre dones d’èxit amb un passat turbulent: oblidar que al món hi ha tants homes com dones i que no es pot responsabilitzar un gènere únicament del que li passi a l’altre, especialment si és principalment un gènere el que és violat cada dia sistemàticament a tot el món. Sí, és clar que és de sentit comú que la combinació escot-minifaldilla-talons no s’ha d’utilitzar a les quatre de la matinada en zones fosques i solitàries. Però també hauria de ser de sentit comú en un món normal que si un home o un grup d’homes es troben una dona sola, el primer que se’ls acudeixi no sigui violar-la, sinó portar-la a casa seva sana i estàlvia. No pot ni ha de ser que la conseqüència de portar un vestit així o aixà sigui que t’exposis indefectiblement a una violació. Ni el drap per més petit i hortera que sigui ni la dona que se’l posa són els responsables del crim. El crim el comet el que no controla la seva bragueta. Cap dona va pel món demanant que la violin, i fins i tot si fos així, ningú l’hauria de violar. Encara que ho estigués suplicant. És un crim. Horrible. Punt. I Chrissie s’oblida d’una cosa: a dones de 90 anys amb bata de buata també les violen.
