La roda
Igualar a la baixa
Jaume Barberà va tractar l'altre dia amb el doctor Javier Berché, el seu principal entrevistat al programa Retrats, els problemes de les persones amb altes capacitats, més conegudes com a superdotades. Aquesta darrera paraula fa una certa angúnia perquè el prefix súper sempre denota superioritat, una superioritat incòmoda per a qui rep l'etiqueta no només perquè apuja automàticament el llistó de les expectatives que ha de complir, sinó perquè pot suposar un cert distanciament dels altres i, per tant, abocar a la soledat.
Per això jo prefereixo la paraula anglesa gifted, que implica la sort d'haver estat beneït amb un do, unes capacitats que tenen ben poques persones. Però tal com li diu al mateix Barberà un professor especialitzat en alumnes d'aquest tipus, la intel·ligència no és un número d'un test sinó el que fas d'aquestes capacitats, com les desenvolupes. La pregunta que ens hem de fer a partir d'aquí és: ¿està el nostre sistema pensat per fer aflorar aquests alumnes i atendre'ls de la manera adequada? Algú pot pensar que ser molt intel·ligent no ha de ser un problema, que si vas sobrat no tens motius per queixar-te, però a la pràctica és tan discriminatori no atendre el que va més de pressa com no fer-ho amb el que va més lent.
Des de no fa gaire el Departament d'Educació mateix ha establert un protocol de detecció d'aquest alumnat, però com amb altres qüestions, un cop detectats hi ha poca cosa a fer perquè no hi ha recursos ni per tenir personal docent especialitzat ni per fer adaptacions curriculars. A la pregunta de per què no es fa més cas als nens i joves d'aquesta mena el doctor respon ben clar: no donen vots, els superdotats. Més encara si han pogut cultivar la seva intel·ligència i poden detectar a la primera les trampes en què vivim cada dia. Una llàstima, de totes maneres, que una societat no exploti més el potencial dels seus millors individus. Per molt elitista que això pugui sonar.
