'Post Meridiem'

Notes per després de l'11S. Enmig de la concentració no hi havia cap senyal que fes pensar en una campanya electoral. És cert -i convé no enganyar-nos ni enganyar ningú- que la concordança entre el que proposava la Via Lliure i el que defensen les coalicions de perfil independentista és pràcticament del cent per cent. I que gent que hauria anat a la Meridiana en unes altres circumstàncies, com Lluís Rabell, no hi van anar perquè entenien que formava part del gruix de propostes de Junts pel Sí i la CUP. És tan cert això com que a la Meridiana no es respirava l'atmosfera d'un míting partidista. No cal ser un politòleg experimentat per deduir que la immensa majoria dels concentrats acabaran votant per la voluntat de secessió, però això ho faran, en tot cas, el 27S. A la Meridiana no hi anaven a escoltar discursos sinó a fer acte de presència, per ser comptats en un clam que va a favor, és clar, d'unes determinades opcions polítiques. Però em penso que ningú, en cap moment, va tenir la percepció de ser-hi perquè hi ha eleccions.

Dit això, una metàfora. El voladís dels Encants, els miralls fractals, reflecteixen de forma calidoscòpica la gent que s'hi mou, les parades, el color caòtic. I ho amplifica. És una il·lusió òptica. La qüestió capital dels comicis serà descobrir si la bigarrada multitud de divendres és real (en unes urnes) o si, essent majestuosa, es descobreix com el miratge dels Encants.