Els dos factors del canvi

C om els individus, els col·lectius. Com les persones, les societats. La catalana ha experimentat un doble gir, nacional sobretot però també social, que no ha estat prou explicat en les seves causes. Els efectes són evidents. Del nou Estatut a l'independentisme. Del campionat de retallades al de la solidaritat, interna i de cara enfora, a veure com acollim més refugiats del drama del Pròxim Orient i de l'Orient Mitjà. Tot en quatre dies. ¿Què ha passat? ¿És la crisi, tot i que l'anem deixant enrere? ¿És la sentència del Constitucional que retallava un Estatut ja descafeïnat? La crisi ha estat dura i els seus efecte destructius són encara evidents en termes de sofriment i desigualtat, però l'impuls del canvi afecta la gran majoria de la societat, no tan sols els que l'han patida. Observem, en fi, que el capgirament del mapa és substancial i poc o gens reversible. ¿A què es deu?

Molt probablement, els dos factors de canvi més potents siguin els interessos i les emocions. Els interessos, els detectem, de vegades d'una manera nítida i altres a l'engròs. Les emocions, en canvi, ens governen. Per molt que costi d'admetre o que ens en creguem amos, les emocions, i els sentiments que originen, van al seu aire, tant en les persones com en les societats. Són com les larves dins dels capolls, que es transformen en secret, fora de la llum, de manera inadvertida, fins que culmina la metamorfosi, apareix la crisàlide i tot seguit l'emoció que era un cuc ja és una papallona ben vistosa.

Comencempel més senzill, que són els interessos. El gruix d'un dèficit fiscal excessiu, la discriminació en matèria d'inversions i d'infraestructures, així com l'ofec de les finances públiques i l'escàs desenvolupament d'un Estat del benestar que no guarda proporció amb la riquesa generada a Catalunya són evidents a tothom. En conseqüència, s'ha estès de forma viral el convenciment que millorarem amb un sistema fiscal en mans pròpies i una capacitat suficient per administrar-lo. La societat s'ha convençut que hi sortiria guanyant amb el que abans en dèiem sobirania, i més tard, davant la impossibilitat d'incrementar-la de manera negociada, ja és l'aspiració a la independència. El control dels propis recursos interessa.

Els interessos són un dels factors més efectius dels canvis emocionals, com han descrit els dramaturgs, els novel·listes i els etòlegs més que els psicòlegs. Si els interessos xoquen amb els sentiments, primer solen predominar els sentiments, però davant la persistència d'un mateix interès, les emocions es van modulant fins que canvien, i amb elles els sentiments, que no són sinó emocions cristal·litzades. El fenomen ha operat en la societat catalana, i podem predir, amb molt poc marge d'error, que continuarà produint canvis emocionals en la mateixa direcció fins que la causa remeti o cedeixi. Aquest factor de canvi, el dels interessos i la seva repercussió en els sentiments col·lectius, és un dels dos principals.

L'altre factor presenta un origen diferent i autònom, i pertany del tot a l'esfera emocional col·lectiva. Són els greuges, la desconsideració, les humiliacions, la prepotència d'un poder central que no s'està d'imposar-se sense subtileses, sovint amb decisions arbitràries. A més de maltractats, els catalans se senten poc compresos i menyspreats. Començant per la llengua i les institucions i prosseguint per les infraestructures i en tots els àmbits de la vida pública. El memorial de greuges de l'últim decenni ompliria moltes pàgines. En conseqüència, el convenciment, en primer lloc emocional i després racionalitzat, que el mal tracte no cessarà fins que els catalans disposin d'un Estat que els vagi a favor, i que aquest Estat no és l'espanyol tal com el coneixem. Aquest és el corrent general, però no és tot ni és unànime. En una part significativa de la societat operen sentiments que van en direcció contrària, encara que entrin en contradicció amb els interessos col·lectius (no sempre els personals).

Notícies relacionades

L’amic Aznar

La trucada decisiva entre Feijóo i Ayuso

Un és el temor davant l'inconegut i l'actitud tancada del Govern espanyol, els grans partits i l'opinió pública. L'altre, més noble, és el sentiment de pertinença. Si el 27-S no guanya la independència, que és el més probable, sobretot si la participació és molt alta, haurem de buscar la clau en la persistència de la identitat espanyola o compartida, tan lícita com explicable. Catalunya fabrica catalans amb part del combustible aportat per Madrid, sí, però les cadenes socials de producció són lentes per naturalesa. Conclusió: el desafiament sobiranista tot just comença el 27-S. Només els il·lusos, que cavalquen somnis també legítims i explicables, pretenen que està a punt de caramel.

Escriptor.