Podem: la dura realitat

L'endemà de les últimes eleccions europees estava participant en la tertúlia de La Tuerka, presentada en  aquella ocasió per Juan Carlos Monedero,i allà vaig dir: «El millor per a Podem encara ha de venir». Llavors, només ells em van creure. Desgraciadament, la vaig encertar. Un grup altament capacitat, liderat per un insuperable mestre de cerimònies, Pablo Iglesias, i el seu particular geni de la llàntia, Íñigo Errejón, portava a la pràctica un pla gestat a l'ombra durant molts anys.

Provocaven vergonya la classe política i alguns mitjans titllant de friquis o atacant els dirigents de Podem. Tot es desenvolupava d'acord amb el pla. Podem sabia que els atacs anirien en aquesta direcció. Per a ells era perfecte. En un moviment com el seu, que combina vocació i revolució, qualsevol atac al líder només fa que reforçar la cohesió interna i provocar que el missatge s'assimili i transmeti més ràpid per esbojarrat que sigui. Tothom s'oblidava -fins i tot ara- del pitjor de Podem, el seu programa polític i econòmic. Aquest últim, amb un fi, una transformació socialista i radical de la societat. Podem no intenta corregir: planeja la substitució del model polític i econòmic. L'instrument per aconseguir-ho és l'estatalització de l'economia, com van deixar veure de forma sibil·lina el novembre passat durant la presentació del seu programa econòmic. En aquell projecte insolvent, perpetrat per Juan Torres i Vicenç Navarro, es plantejava actuar al marge de la Unió Europea, imposar la renda bàsica, apujar els impostos, revertir privatitzacions, crear ocupació per decret i nacionalitzar el servei de crèdit. ¿Què s'amaga darrere d'això? Una cosa que apassiona els marxistes: el control social. En aquesta idea s'han trobat amb espais madurs per als seus propòsits, com l'educació i el carrer, inexplicablement regalades per la dreta a l'esquerra des de fa molt de temps.

El pla dissenyat pel politburó de Podem replica l'accés al poder de l'alienat socialista Hugo Chávez i el combina amb una cosa més homologable a Europa com és el partit d'esquerra radical Syriza, que en aquests moment condueix Grècia cap al desastre. Això es plasma en les contínues propostes, contradiccions i rectificacions amb què Podem es manifesta. Ara, quan entreveuen poder, es denominen socialdemòcrates, quan sempre havien exhibit un chavisme vehement. No haurien de confondre a ningú. En una entrevista concedida a El Mundo al maig, Iglesias diu sentir-se còmode amb la socialdemocràcia, i ubica en aquesta mateixa posició ideològica Marx, Engels i Vladimir Ilitx. El tercer dels noms és el terrible dictador comunista Lenin, si bé Pablo no es refereix a ell pel seu cognom més conegut.

Podem es regeix avui per una imprecisió calculada, per l'estratègia chavista de no dir realment el que pensa abans d'assolir el poder per primera vegada. No planteja ni una sola solució viable a res i s'afarta d'assenyalar culpables de forma infantil. No quantifica ni una sola de les seve esbojarrades propostes. Tot és un ingent wishful thinking on les coses bones passaran al marge de les exigències del complex entorn econòmic i polític nacional i internacional en què estem. Fien bona part de la seva estratègia a resoldre problemes enormement complicats amb senzills eslògansque repeteixen en consonància amb la màxima leninista que una mentida mil vegades repetida es converteix en veritat. Uns missatges que calen bé en la desesperació i el radicalisme de bona part del seu electorat.

La partida es fa llarga a l'espera de les eleccions generals. Mentrestant, algunes situacions compliquen el seu pla: la recuperació econòmica, la repressió chavista, el caos provocat per Syriza a Grècia, algun descontentament intern i (paradoxalment) les alcaldies de les seves marques blanques, aconseguides mitjançant pactes principalment amb un partit de la casta, el PSOE, posat a fer més de Pasok que una altra cosa i feliç de portar les maletes als que promouen pàgines web per controlar i assenyalar periodistes.

Per tot això, Podem desitjava com més aviat millor unes eleccions generals sense altres processos electorals pel mig. Així evitaria explicar la millora de l'economia al marge del seu dantesc receptari, mostrar la seva verdadera cara i diluir-se en altres marques electorals. Les eleccions catalanes seran una altra mostra de dispersió i indefinició per part de la formació violeta, si bé en aquesta ocasió comanda una coalició d'extrema esquerra. Però que ningú esperi posicionaments: l'ordre és clara, no moure's fins a passades les generals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No hi ha varetes màgiques per solucionar els problemes. Podem no és tan diferent d'altres partits similars, només és un altre camí socialista i radical que condueix de forma inexorable a l'abisme. Professor de Relacions Internacionals de

la Universitat Complutense de Madrid.