El nostre 'isme'
Diuen que un isme és una tendència d'orientació innovadora, principalment en les arts, que s'oposa al que ja existeix. I la cosa casa més o menys amb aquesta frase de Dalí, emblema del surrealisme: «L'art és el futur. La finalitat de l'art és aconseguir que el que és habitual tingui aparença de nou». Curiosament, la frase la repesco a La economía, l'últim llibre de Santiago Niño-Becerra, on el que queda clar és que el nostre isme avui, encara que estigui en crisi, és el del capital.
Això és el que hi ha al centre del sistema. El capital. I no el que és humà, ni social, ni comú, que ja van tenir els seus ismes i o els van pervertir o van fracassar o ens van enganyar al portar a mal port una bandera tan preada. Avui el capitalisme es nodreix de tot el que troba al seu pas per guanyar una mica més de temps, desballestant el que entén que ja no és gasolina imprescindible per a l'inversor. Aquesta és la seva tendència innovadora. Així s'oposa al que existeix. Hi ha qui ho ha anomenat destrucció creativa, que no és més que veure com assaltar el castell vigent per enderrocar-lo i regnar des d'un de nou amb més marges, menys costos i més eficiència. Generant residus de la responsabilitat dels quals el capitalisme, si pot, s'escaqueja. Ja siguin residus mediambientals o socials en forma de malestar o increments notables de les files de l'atur. Per a això ha de servir la política, diuen. Els diners públics.
Quan el capital interlocutava amb els humans, bàsicament per necessitat, quan la força de treball era clau, la política va tenir la seva opció. I així com els treballadors imprescindibles a les fàbriques o els votants en les eleccions, els humans tenien veu i vot. Però la demografia, el maquinisme, les TIC i altres meravelles del progrés han tret pes, en el millor i en el pitjor sentit de la paraula, a l'element humà com a factor determinant. I el capitalisme -que, a diferència de l'humanisme, no entén de sentiments- ha actuat amb superioritat. Avui que el món ens necessita menys, sembla com si estiguéssim d'oferta permanent d'aquesta màquina insaciable i ferida a la vegada. I és que amb qui més interlocuta el capital ja no és amb els humans ni amb la política -a la qual ha vençut fent-la caure en les seves xarxes de crèdit-, sinó amb aquesta xarxa inintel·ligible que ha teixit el sistema financer.
Poder com a consumidors
Notícies relacionadesEls seus pregoners diuen que la solució passa per créixer, però, com deia Edward P. Abbey, el creixement pel creixement mateix és la ideologia de la cèl·lula cancerígena.
La nostra veu avui, en aquesta tendència d'orientació innovadora, ja no és com a treballadors ni com a votants. La nostra veu existeix com a consumidors. Aquí s'amaga la força de la resistència. L'hem de jugar amb audàcia i art. I com que en el capitalisme l'art ja va morir, ¿és possible un mercat sense capital?
