El segon sexe
El conflicte de l'estiu
¿Quina llei diu que deixar una tovallola damunt d'una l'hamaca dóna el poder de reservar aquest lloc per sempre?
M’agradaria saber on està escrita la llei que diu que, al deixar una tovallola damunt d’una hamaca o un para-sol clavat a la sorra, aquesta et dóna el poder de reservar aquest lloc per sempre fins que tornis. Sí, els estic parlant del conflicte estiuenc per excel·lència. Un conflicte que divideix la humanitat en dos. Els que es creuen aquesta estúpida teoria més pròpia de nens de 5 anys o els altres que som més d’allò que diu el lloc de la guineu qui se n’alça ja no hi seu. Els que vivim el present fins a les últimes conseqüències o els que projecten, planegen i pretenen controlar-ho tot. Aquests gairebé sempre hi surten perdent, perquè la vida generalment va a la seva. Els para-sols surten volant, apareix una tempesta d’estiu o arriba una onada en pla tsunami que ho arrossega tot.
¿De veritat val la pena llevar-se a les sis del matí per agafar lloc a primera línia de mar? ¿I si després no et ve de gust anar a la platja o un amic et convida a la seva piscina? A mi això no em sembla ni normal ni sa. En algunes platges de València la guerra és tan forta i bruta que fins i tot hi ha hagut denúncies entre estiuejants. No es creguin que això és obra de quatre bojos. Els parlo de jubilats amb molt temps lliure i molta mala llet. Autèntics professionals del tema que baixen a la platja cada dia cap a les set del matí, quan l’equip de neteja ha acabat la seva feina, deixen tovalloles, pareos, para-sols i si poden hamaques per reservar el màxim de platja possible. Després de la gran gesta, marxen orgullosos a esmorzar, per tornar tranquil·lament amb tota la família cap a les onze, triomfants davant les mirades de ràbia dels estiuejants de segona i tercera línia de mar que no poden disfrutar d’aquell lloc només pel fet d’haver dormit una mica més.
AIXÒ NO ÉS BENIDORM
Imaginin-se si és greu el tema que algú ja ha creat la següent web: http://www.tuplayaonline.com. No és cap broma. Per quatre euros al dia, pots reservar el tros de platja que t’interessa. No fa falta matinar ni barallar-se amb ningú, només s’ha de pagar. Pagues i la teva hamaca és degudament col·locada al lloc que has assenyalat. De moment, només funciona a València, però no m’estranyaria que acabés triomfant a tot el país. I no es creguin que això només passa a les platges. De cap manera. L’altre dia vaig tenir la desgràcia de patir aquest petit drama en la meva simple i avorrida vida quotidiana. A falta d’una segona residència o nòvio amb casa a la platja, estic apuntada en un gimnàs diví al centre de Barcelona, amb piscina exterior. S’ho poden imaginar... Diumenge, molta calor a la ciutat i jo que vaig directa a fer un banyet relaxant i a estirar-me al sol.
A l’arribar, veig una hamaca meravellosa amb una minitovallola a sobre. Miro al meu voltant i observo 15 hamaques lliures i només dues persones prenent el sol. Aparto la tovallola i m’estiro durant mitja hora. La meva primera i última mitja hora de relax d’aquell dia. Tot bé, fins que apareix una dona absolutament embogida, com si algú li hagués robat... ¡l’ànima! Indignadíssima, m’exigeix que m’aixequi de la seva hamaca. Que la tenia reservada amb la seva minitovallola, em diu. Jo, al·lucinada, la miro i li contesto: «Això no és Benidorm, ha passat gairebé una hora, estira’t en una altra, per favor». De res van servir les meves paraules, la noia va anar directa a recepció elevant el conflicte a un nivell superior. Sí, com ho llegeixen, ¡va anar a xivar-se! Perquè se’n facin una idea, els diré que la dona... ¡té cabells blancs! No és una neneta ni res d’això, és una senyora més aviat tirant a vella. Bé, com els deia, la recepcionista arriba, em mira amb cara de circumstàncies i em diu: «Ho sento Imma, has d’abandonar l’hamaca, ella hi era abans».
El cor em va fer un salt. Va ser un moment duríssim, difícil d’oblidar. ¡No és just! Hi ha mil hamaques més, que n’agafi una altra. ¿Quina estúpida reserva i quin dret et dóna una minitovallola? ¿On està escrit? És clar que això de la justícia és una bestiesa que ens inventem els humans per justificar tonteries com aquestes, l’animal de la selva ja m’hauria arrencat el cap. Però el més graciós va venir quan em vaig aixecar, perquè al final no vaig aguantar tant d’estrès i em va saber greu per la noia de la recepció, que no en tenia cap culpa i és molt simpàtica.
¿Què va fer la dona quan em vaig aixecar? Estirar-se a la seva hamaca deuen pensar vostès, ¿oi? ¡Doncs no! Va deixar la seva tovallola una altra vegada i... ¡va marxar! No m’ho podia creure. Vaig seguir llegint el diari a la meva nova hamaca, que era exactament tan còmoda com l’altra, només que estava un metre més lluny de la piscina, quan va aparèixer un noi. Sense dubtar ni un segon, va seure a l’hamaca conflictiva, va apartar la minitovallola i va preguntar: «¿Hi ha algú?». El vaig mirar, vaig somriure i, evidentment, li vaig dir que no.
