Cine
‘Sirat’, l’art de travessar el dolor
Hi ha pel·lícules que no es veuen, es travessen. Com la premiada Sirat d’Oliver Laxe. Una experiència tan dolorosa com reveladora. L’he vist dues vegades i encara segueixo en xoc. La història (sense espòilers), podria resumir-se en un pare i un fill que travessen el desert del Marroc cap a un destí incert. Però en realitat el que importa no és el que passa, sinó com s’explica. No sembla escrita. Sembla més aviat somiada. Tot el que passa, ens narra i ocorre és d’una tristesa enorme i, alhora, d’una realitat i bellesa sorprenent. Com la vida mateixa. No sabria dir a quin gènere pertany. ¿Western existencial? ¿Road movie espiritual? ¿Tràngol polític? O una distopia friqui. És tot això i molt més. Però el que em mou no és posar-li una etiqueta, sinó el que provoca en l’espectador. Sirat ens porta a aquest lloc on només l’art real arriba. Al centre exacte del dolor, allà on es creuen la bellesa i la veritat.
En àrab sirat significa camí o sender. I, en el context de l’islam, es refereix al pont que separa l’infern del paradís. El que ve sent la vida i les cosetes que ens passen. Aquest camí de vegades dolorós, de vegades divertit, on ens hem d’anar adaptant, acceptant, cedint i negociant. Negociant amb nosaltres mateixos, modificant creences que tenim molt arrelades i fent cas dels senyals que ens envia l’univers o el Déu en què cadascú cregui. És un camí molt injust, aquest de la vida. Cal deixar-se sorprendre contínuament pel bo i pel dolent. I acceptant el moment històric en el qual ens ha tocat viure. Sirat és aquell pont simbòlic entre el cel i l’infern, però també el viatge interior que ens confronta amb què som. De vegades sol. De vegades amb ajuda. Però sempre amb la necessitat de pertànyer a una tribu que no té per què ser la família d’origen. No és una pel·lícula còmoda. Hi ha gent que surt enfadada del cine. Alguns, tristos i confosos. Jo els diria: deixeu-la reposar. Penseu en el vostre propi sirat. ¿Quin pont esteu travessant? ¿Qui us acompanya? ¿Qui us cuida, quan no veieu res per culpa del trauma?
Un dels aprenentatges de la meva vida ha sigut convertir la merda en or. Això es dona sovint en el món de l’art i crec que Sirat ho fa a la perfecció. Pren el dolor més profund i el converteix en una obra mestra. No exagero si dic que és una de les pel·lícules més potents que he vist mai. I no només per la posada en escena. També per la banda sonora, que sona com un personatge més, totalment integrat a la història. I tot amb un aire apocalíptic que ens ressona moltíssim. Estic convençuda que li queda molt camí per fer. Després de veure guanyar l’Oscar propostes sorprenents com Paràsits, Tot alhora a tot arreu o Anora, sento que alguna cosa està canviant. Que el cine s’estava atrevint a tocar una cosa nova i diferent. I amb Sirat aquesta sensació cobra tot el sentit. No perdin l’oportunitat de veure-la en el cine. Dues hores ben invertides i amb aire condicionat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
