04 juny 2020

Anar al contingut

Una dolça anestèsia

Ernest Folch

Encara que sembli mentida, la campanya electoral del Barça llueix avui com un encefalograma gairebé pla. La que es preveia la mare de totes les batalles està resultant ser un descafeïnat combat on el púgil a qui tots volen batre senzillament no s'ha presentat al ring.

La primera setmana de campanya va quedar sepultada, amb la corresponent ajuda de la famosa comissió gestora, pel fitxatge d'Arda Turan, un gran jugador però adquirit a un preu i amb unes presses que confirmen que la seva incorporació no tenia únicament finalitats esportives.

I avui torna Luis Enrique, que reduirà el poc protagonisme que tenia la contesa electoral. L'única cosa destacada fins avui no és cap proposta de cap candidat sinó aquesta dolça anestèsia en l'ambient: ningú diria que el Barça es juga els pròxims dies una cosa tan transcendent com el seu destí dels pròxims sis anys. Se succeeixen els simulacres de debats, amb l'absència sistemàtica de Bartomeu, que ha aconseguit el miracle que ningú sàpiga si és candidat o president, com quan ahir va anunciar, no se sap en qualitat de què, que el rival al Gamper serà el Roma.

Sigui com sigui, Bartomeu és en aquests moments la reencarnació del Lobo Carrasco matant el partit al banderí de córner sense que els seus rivals encertin a prendre-li la pilota. A l'espera d'aliances cada dia més improbables, l'únic moment destacat que s'acosta és el que viurem demà a la nit a TV-3: una campanya de 15 dies ha quedat reduïda a un debat de 120 minuts al tot o res, és a dir, al res.

Mentre s'espera infructuosament que al Barça hi passi alguna cosa, el seu etern rival lluita justament per tot el contrari: perquè deixin de passar-li coses. L'atonia blaugrana contrasta amb les turbulències madridistes. La situació del Reial Madrid és tan inestable que ha aconseguit convertir l'adéu a un mite com Casillas en una esperpèntica revenja. Perquè en realitat no ha sigut un desacord entre una llegenda i el seu club sinó una brutal continuació del verí diabòlic que Florentino va inocular al vestidor a través de Mourinho i que segueix la seva programada devastació.

Sí, el mourinhisme segueix vigent sense Mourinho, com una mostra més de la descomposició que amenaça el Madrid, sense un projecte intel·ligible, amb ferides obertes en jugadors clau com Cristiano i Sergio Ramos i amb un president que té cada vegada més poder però menys credibilitat. És curiós que en un estiu en el qual el Barça havia d'entrar en ebullició justament pel seu procés electoral i el Madrid havia de recuperar la calma a cavall d'un nou projecte, estem precisament en l'escenari oposat.

Mentre el Madrid presenta símptomes de greu ansietat, el Barça es parapeta en el triplet i mira gairebé abaltit les seves pròpies eleccions. Però, ¡atenció!, perquè no s'ha de confondre l'harmonia amb una dolça i perillosa anestèsia.