«La massacre quedava fora de tota lògica»

Quan hi va haver la massacre de Srebrenica, jo ja era a Catalunya. Juntament amb els meus amics de l'Escala, impacients i inquiets, buscàvem les notícies a les cadenes de ràdio i televisió. Al principi arribaven amb comptagotes i van passar setmanes, fins i tot mesos, abans que poguéssim saber i assumir tot el que ens deien els corresponsals i ens mostraven els seus reportatges.

Vaig pensar que durant el setge de Sarajevo ja m'havia acostumat que no hi hagués notícia, per improbable que semblés, que no pogués ser veritat. Però, ¿milers de civils assassinats en només uns dies? Això quedava fora de tota lògica. No obstant, les fotografies de les fosses comunes fetes per satèl·lits de la NASA i els testimonis dels pocs supervivents no deixaven lloc per al dubte. El meu país, un cop més, va entrar a les pàgines més negres de la història moderna d'Europa. La maledicció dels Balcans en la seva representació més tràgica.

Amb les mares que enterren un grapat d'ossos, les úniques restes dels seus fills, mentre altres les observen amb enveja perquè no tenen ni tan sols això; amb les papallones grogues i les flors blaves que indiquen i descobreixen les tombes, ja hem viscut, cada un a la seva manera, durant 20 anys. Jo mateix vaig escriure alguns articles sobre el que havia passat, però sempre preguntant-me si algú que no hi va ser té el dret d'escriure i de descriure Srebrenica, el símbol de la tragèdia bosniana. A mi em va semblar, i encara ho penso, que sobre Srebrenica se'n pot parlar només amb silenci. No oblidaré mai el silenci dels meus fills, que el juliol del 1995 tenien tres i sis anys, quan, fa un mes, vam visitar el Museu de Srebrenica al centre de Sarajevo, el silenci que es va allargar durant tot el dia, interromput només quan, davant les fotografies dels nens i homes, molts d'ells de la seva edat actual, un dels meus fills em va dir: «¿No et sembla que cada cara és com una història, escrita i després esborrada?» L'altre em (o es) va preguntar: «¿En què pensaven mentre a la cua esperaven el seu torn per rebre la bala a la nuca?». És clar, no esperaven cap resposta.

Per al capítol sobre aquest «enclavament protegit» que inclou el meu nou llibre, vaig haver de buscar les respostes a altres preguntes: ¿Què va passar exactament aquell fatídic dia? ¿Com s'explica la vergonyosa actitud del batalló holandès que va tenir l'obligació de protegir el poble? ¿Qui i per què va ordenar aturar l'atac aeri quan els avions aliats ja estaven a sobre de les tropes de Mladic? ¿Qui va ordenar i qui va participar en l'extermini? ¿Quants dels executors viuen i treballen lliurement, molts a Srebrenica mateix? ¿Per què els comandants de la defensa del poble van marxar de Srebrenica unes setmanes abans de l'atac de les tropes serbobosnianes? ¿Per què 20 anys més tard, quan ja se sap tot i després que el TPII ja ho qualifiqués com a tal, els serbis i serbobosnians no admeten que el juliol del 1995 hi va haver un genocidi i no «un crim, una acció descontrolada, una venjança» o, segons un dels seus polítics, «el suïcidi massiu dels bosnianomusulmans?».

Vaig trobar les respostes a totes aquestes pregunten excepte a una, aparentment més òbvia i senzilla: ¿Per què?

Sense resposta

No crec que la resposta la trobin els meus molts amics, catalans i espanyols, que aquests dies són a Srebrenica. Gervasio Sánchez i Olivier Algora han anat en una caravana plena de càmeres, altres amb cotxes i bicicletes, mentre que Xavi Manso, amic de Sant Celoni, corria els 70 últims quilòmetres. Estic segur que ells no han anat a buscar les respostes. Han viatjat 2.000 quilòmetres per ser-hi i per compartir.

Amb tota la família, ahir vam anar a Barcelona, on conec molta gent que fa el que pot perquè l'oblit no tapi Srebrenica. De vegades m'envaeix la sensació que hi ha més amics de Srebrenica aquí, a Catalunya, que als països veïns de Bòsnia.

A la manifestació, cada un vam llegir un dels 8.372 noms dels executats en el genocidi. ¿Podria ser que ens hagués tocat pronunciar el nom d'algunes de «les històries escrites i esborrades» que vam veure al Museu de Srebrenica, a Sarajevo?

Fracàs de l'ONU

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Llegeixo i veig una altra marxa, i no precisament per compartir el silenci, d'uns veïns serbis amb insultants pancartes contra les víctimes i amb indumentària i càntics dels seus botxins, del 1995. «De vegades sembla com si aquestes 8.372 persones ni tan sols haguessin existit», va comentar a Facebook la meva amiga virtual Dunia.

Per això, pel fracàs de la resolució sobre Srebrenica del Consell de Seguretat de l'ONU i per moltes coses més, l'advertència que fa el bosnià Refik Hodzic, director de comunicacions del Centre Internacional per a la Justícia Transicional, a Nova York, em sembla encara més alarmant: «Cada genocidi és l'extrema manifestació del racisme, i si no es derrota la política que l'ha provocat, hi ha moltes possibilitats que es repeteixi».