Peccata minuta
Les terrasses de Barcelona
Dimecres passat vaig tornar a un dels meus restaurants favorits, la Bodega Sepúlveda, fundada el 1952 per l'avi de Josep Solà, que amb la seva dona i les dues filles regenta ara el local. Aquí s'hi menja com a casa, però molt millor. Al demanar taula a la terrassa, una de les mestresses ens va dir: «Aprofiteu, que això s'acaba». Sí, senyores i senyors: una terrassa que fa 60 anys que és allà se n'anirà ben aviat en orris perquè els de l'ajuntament van decidir fa dos anys plantar una parada d'autobús just al costat mateix del tendal, les cadires i les taules, i la normativa vigent (de Trias, no de Colau) no tolera aquesta proximitat. ¿I per què no canvien de lloc la parada?, em pregunto. Aquesta arbitrarietat, desgraciadament, no afecta només els meus amics, sinó, sense anar més lluny, el bar La Principal de Sepúlveda, cantonada amb Muntaner, a 20 metres mal comptats de la Bodega i a 15 de l'estàtua de l'advocat Francesc Layret, sempre recoberta de caques de colom.
La Principal és un bar dels d'abans, amb vermut de la casa, espectaculars escopinyes i ceràmiques que anuncien begudes que ja no existeixen; és a dir, el lloc ideal per llegir els suplements dominicals dels diaris al solet. La diferència entre aquest bar i el citat restaurant és que al xamfrà de La Principal hi caben moltes taules, moltes més que a dins, i amb això l'aplicació de la normativa -que també impedeix que cadires i taules toquin les parets del local- causarà un descens de la parròquia que ha fet d'aquest històric local el seu bar de referència.
El gremi veïnal
De les 4.700 terrasses existents avui a Barcelona, una tercera part estan comminades a desaparèixer o encongir-se ben aviat. ¿Per què? ¿Per què l'exalcalde Trias es va imaginar una estricta Barcelona capital d'Alemanya del Sud? ¿Per acontentar el sempre rondinaire gremi dels veïns? No oblidem que els que gaudeixen del luxe d'una terrassa fumant-se un prohibit cigarret interior també són veïns.
Notícies relacionades¿Saben què els dic? Que ja n'estic fins als nassos de plegar veles, com la Ventafocs, així que arriba la mitjanit. ¿No seria més raonable educar la nocturna clientela a la mitja veu i al respecte abans que mutilar la nit barcelonina? I això ho escriu algú que viu sobre un bar modernista, turístic i amb piano enclavat en un carreró on ressona tot, i el camió de les escombraries passa quan li dóna la gana. Ahir el seu innecessari estrèpit ens va despertar a dos quarts d'una.
Adéu, Barcelona de l'esbronc i la multa. Me'n vaig a la meva estimada i madrilenya plaça de Santa Ana a prendre l'última copa i a brindar pels veïns que han entès que si volen que ningú els molesti, el millor que poden fer és morir-se o tocar el dos.
