La societat de la sospita

Henri Guaino, diputat dels Republicans i autor dels magnífics discursos de Nicolas Sarkozy, ha sortit en defensa de Manuel Valls en el cas de l'ús de l'avió oficial per veure la final de la Champions entre el Barça i el Juventus. Li sembla «més aviat sa i tranquil·litzador» que un primer ministre «tingui encara suficient humanitat per intentar veure els seus fills i donar-los plaer de tant en tant». No és ironia. Guaino lamenta «la societat de la sospita i de la histèria en què estem sumits». I, al mateix temps que critica Valls pel seu «estil, el seu autoritarisme i la seva política», disculpa l'incident. Té bastanta raó. Aquesta «societat de la sospita i la histèria» és la que ha portat el culer Valls a equivocar-se en tot. Primer, al no valorar les repercussions del cas; després, a donar explicacions no creïbles, i, finalment, a tornar 2.500 euros pel bitllet de dos dels seus fills, uns diners que no s'ha gastat. Però el fons de l'escàndol és molt discutible: ¿no pot un primer ministre, que no deixa de ser-ho mai, viatjar en avió oficial a un esdeveniment privat, encara que només sigui per raons de seguretat?, ¿la polèmica seria igual si hagués jugat un equip francès i no dos d'estrangers, com han dit amb malevolència líders de la dreta?, ¿per què es destaca la presència dels fills si no representa despesa addicional?

La demagògia en les qüestions menors serveix moltes vegades per ocultar les més grans. Salvant totes les distàncies, és demagògic també que Ada Colau i els seus 10 regidors vulguin fixar-se un sou màxim de 2.200 euros. Als tècnics no els afecta perquè, segons l'alcaldessa, no és correcte que cobrin menys que personal al seu comandament. ¿Aquest argument no serveix per als polítics, que manen sobre els tècnics? I sobretot, ¿és just aquest sou per a un polític amb dedicació exclusiva? ¿O és una mesura de cara a la galeria perquè el ple no l'aprovarà?