¡Tatxan. Ja no hi ha atur!

No he reflexionat ni estic indecís. Tampoc sóc dels no ho sap/no contesta, que són gent a qui sempre m’imagino amb pressa i com escaquejant-se del pobre enquestador. Hi hauria d’haver el subgrup al·lucinadets, en què crec que ens podríem sentir còmodes. De fet, els polítics invoquen la nostra candidesa i ja deien els clàssics que «deixar-se enganyar és de savis».

Els electors tenen una gran paciència i ho porten tot plegat amb relativa calma. Són tantes les ofertes, que el comprador s’ho pensa simulant un dubte substantiu. Acceptem la part teatral de les campanyes com una tradició amb xavalla filosòfica. Intento que la felicitat dels altres m’entri pels porus, però em costa. Envejo, per exemple, l’alegria de Mariano Rajoy en relació amb l’atur. És genial. Malgrat les penes, la seva vida és bella.

Quan Rajoy es pregunta qui parla avui de l’atur, demostra una fe indestructible en la seva capacitat de canviar la realitat. Té una fe ferma i inexpugnable que s’avança als esdeveniments. Ell sap que l’atur és la principal preocupació dels espanyols, segons les mateixes enquestes públiques, però s’avança i ja està. A Pamplona, Rajoy va fer un autèntic retorn al futur en què ja no hi hauria atur. 

M’imagino Rajoy en la pel·lícula de Zemeckis, despentinat com Christopher Lloyd i viatjant a èpoques futures on ja ningú parla de l’atur.

M’imagino Rajoy com a David Copperfield. Si l’any 1983 el mag americà va fer desaparèixer l’estàtua de la Llibertat de Nova York i si en els seus espectacles hi desapareix un nombrós grup de persones, ¿per què el gran Mariano no pot fer desaparèixer els aturats? És més, ja no els té a la ment. En el seu pensament, els aturats s’han volatilitzat, s’han evaporat... Ja estan com vaporitzats. Màgia.

Veure-ho i imaginar-s’ho

Notícies relacionades

A la mateixa trinxera

L’opa esgota els terminis

Una altra possibilitat. M’imagino Rajoy com a pacient. Els experiments tomogràfics en neurologia han comprovat una cosa aparentment forassenyada: quan veiem un determinat objecte, se’ns genera activitat en certes parts del cervell... Però, ¡atenció!, quan el subjecte tanca els ulls i s’ho imagina, l’activitat cerebral és idèntica. Llavors, si el cervell reflecteix la mateixa activitat quan veu que quan sent, ¿quina és la realitat? La resposta és que el cervell no fa diferències entre el que veu i el que s’imagina, i viceversa. Vaja, que per al pacient Mariano pot ser que no hi hagi atur en realitat. És més, no n’hi ha.

He disfrutat llegint El impostor de Javier Cercas sobre les veritats i les mentides d’Enric Marco: «Enredar milers de persones fent-los creure que era qui en realitat no era, que va existir allò que en realitat no va existir, i que és veritat allò que en realitat és mentida». A votar, que són quatre... ¡anys!