Amb tres ferides

Aquests primers centímetres de terra que carregats de nutrients la fan fèrtil i productiva; les gotes, la humitat que permet a les plantes absorbir-los i portar a terme la fotosíntesi que les fa créixer; i la sang que ens mou. Són els tres elements bàsics que permeten a la humanitat cultivar i recol·lectar els aliments que ens donen i garanteixen la vida. Però en molts indrets del món, la terra, l'aigua i la suor -com tres ferides- són explotades per a un propòsit molt diferent de la sostenibilitat de la vida: la simple acumulació de capital.

Així veiem com els incalculables beneficis econòmics que genera l'oli de palma són directament proporcionals a l'enorme pobresa de països on creix la palma, com el Congo. Veiem que la moltíssima fam que hi ha al Paraguai es correspon als moltíssims beneficis de la producció de soja que allà és el monocultiu d'uns quants. O que l'economia d'Israel genera gran quantitat de guanys a partir d'una agricultura que no fa res per mantenir la vida, al contrari, la fereix tres vegades, fins a matar-la.

Això podem concloure quan llegim el recent informe de l'organització Human Rights Watch (HRW) anomenat A punt per a l'abús, en què es denuncia una vegada més com les hisendes agrícoles israelianes, il·legalment i injustament instal·lades en assentaments a Cisjordània, són un impediment absolut perquè la població palestina de la zona pugui tirar endavant la seva vida.

Es tracta d'una economia agrària sustentada en la triple usurpació dels recursos esmentats. Amb murs i exèrcits, les hisendes estan ocupant les millors terres de la vall del Jordà. En concret, de les seves 160.000 hectàrees, Israel ja se n'ha apropiat més de 125.000, o el que és el mateix, milions i milions de tones de matèria orgànica, minerals, microorganismes... Ubicades majoritàriament sobre els aqüífers de la zona, exerceixen un control i acaparament de l'aigua gairebé absolut per a la seva agricultura de regadiu intensiu. I -és dolorós escriure-ho- entre les mans que les treballen trobem centenars de nenes i nens palestins que canvien l'escola per perilloses i mal pagades feines a les hisendes per ajudar les seves famílies i perquè creuen que ja no tenen un altre futur.

Però el seu present són durs treballs agrícoles i el relat dels 38 menors entrevistats per HRW ho constata: «Van dir que patien nàusees i marejos. Alguns van afirmar haver-se desmaiat mentre treballaven a l'estiu a elevades temperatures, que a vegades superen els 40 graus a la intempèrie, i són fins i tot més altes dins dels hivernacles on treballen nombrosos menors. Altres menors -segueix l'informe- van dir que havien sofert vòmits, dificultats respiratòries, irritació als ulls i erupcions cutànies després d'haver ruixat plaguicides o d'haver-hi estat exposats, fins i tot en espais tancats. Alguns van afirmar que patien dolors d'esquena per haver carregat pesades caixes amb productes o portar contenidors motxilla amb plaguicides».

I aquest ultratge, ¿on troba els rèdits? ¿Quins diners circulen per consolidar el que bé podríem considerar un segon apartheid? Gràcies a moltes mobilitzacions socials, com per exemple la campanya internacional BDS, Boicot, Desinversions i Sancions, sabem que moltes de les verdures i fruites produïdes en aquests assentaments són exportades a Europa i que s'ofereixen en molts comerços i supermercats etiquetats sense cap rubor amb un inofensiu Made in Israel. El producte estrella són els preats dàtils medjoul que consumim sense saber que la majoria han sigut cultivats sobre terres expropiades a la població palestina.

L'informe de HRW és contundent també pel que fa a les seves conclusions i recomanacions, i afirma que tant les polítiques israelianes d'ocupació de territoris amb aquestes finques com l'explotació de menors són greus violacions dels drets humans i que, per descomptat, «Israel hauria de desmantellar els assentaments i, mentrestant, prohibir que els colons contractin menors, tal com ho exigeixen les obligacions assumides per Israel en tractats internacionals sobre drets dels nens i els treballadors»; així com «altres països i empreses haurien de trencar les relacions comercials amb els assentaments, incloent-hi les importacions de productes provinents d'aquests».

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Situacions com aquesta ens fan entendre que el pensament hegemònic de reduir l'economia a la generació de riquesa monetària no té res a veure amb la seva funció de satisfer les (verdaderes) necessitats humanes. I afegeixo que, enfront d'economies de mort, el boicot es converteix és un gest d'amor per a la vida.

Coordinador de la revista 'Soberaníaalimentaria, biodiversidad y culturas'.