Menjar: la resposta és comunitària

La guerra a Rwanda el 1994 va provocar l’arribada de gairebé un milió de persones a la petita ciutat fronterera de Goma, a la República Democràtica del Congo. Es van construir camps de refugiats però la gana era difícil de contenir. Des d’Europa, sensibilitzada amb les imatges que arribaven de la zona, es va començar a enviar aliments en conserva o processats, poc coneguts i poc apropiats per a aquestes persones i aquesta situació. A Goma hi havia el meu company Carles Soler, que amb molt pocs mitjans va entendre que havíem de treballar d’una altra manera i va demanar que aquesta solidaritat prengués forma de suport econòmic amb què va poder posar en marxa un sistema de compra d’aliments frescos a les poblacions camperoles afectades per la guerra ni pels desplaçaments massius. D’una emergència va néixer una iniciativa per corregir un dèficit estructural, en aquest cas la pobresa en el medi rural congolès.

En l’actual emergència pel coronavirus, aquesta visió de Carles, ¿està confinada? Més que mai apreciem ara el paper del camp i de la pagesia però per a molts productors i productores, com per exemple les lligades a canals de proveïment d’escoles o restaurants, la situació els està portant a una possible fallida. Al seu torn, per a molta població, l’accés a aliments sans i frescos és difícil en el dia a dia, com és el cas de les nenes i nens que reben la beca menjador. Per això, ara que els menjadors escolars estan tancats –com ho estan sempre en els mesos d’estiu– la Generalitat ha decidit substituir els 6,20 euros de la beca diària per una targeta moneder de 4 euros per comprar aliments que estan enriquint l’oligopoli de grans supermercats corresponsables de la nostra dependència alimentària i de la crisi del sector agrari. Una solució que podria millorar-se.

Perquè és factible (i així ho han estudiat a www.menjadorsecologics.cat) organitza,r amb el pressupost de les beques menjador, un mecanisme que permeti comprar aliments frescos ecològics en aquestes finques afectades pel tancament dels menjadors escolars, fer-los arribar via la central de compres que uneix camp i escoles (www.ecocentral.cat) a alguna de les cuines de col·lectivitats ara clausurades i que cuineres i cuiners (ara amb un erto al coll) preparin els menús. En aquesta etapa de confinament es podrien recollir personalment o portar a domicili avalats per la solidaritat que emana des de les associacions de veïns i veïnes del mateix barri (amb molts exemples en cada població del territori) i, més endavant, quan per a moltes famílies la vida serà encara més complicada, es podrien degustar en menjadors populars oberts durant tot l’any en els punts més calents de cada ciutat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Es tracta llavors de pensar ja a mitjà termini per disposar d’una xarxa de cuines comunitàries i menjadors populars per a les poblacions més vulnerables, estimulant alhora l’ocupació i la viabilitat de l’agricultura ecològica a petita escala que tant necessita el nostre territori. Fins i tot, n’estic segur, passaria el mateix que a Itàlia, on col·lectius migrants precaritzats en les feines temporals del camp, han acabat conformant cooperatives agràries sabent que trobaran, en aquest sistema publicocomunitari, una garantia per a la compra de la seva producció.

Es comença amb una petita experiència que es reprodueix en diversos punts estratègics i s’activa un sistema global que canvia les coses: pura saviesa africana.