¿Incumbència o competències?

Anem veient esclatar problemes que no troben encaix en els equilibris institucionals i en les estructures administratives construïdes i pensades per a una altra època. Ho veiem en l'organització de les esferes de govern a Europa, a Espanya i a Catalunya. Però ho veiem també, més de prop i amb efectes directes en la nostra vida, a les escoles, als serveis socials, als ambulatoris i als hospitals. Fa molts anys li vaig sentir dir al llavors alcalde de Vitòria, José Ángel Cuerda, referint-se a les capacitats dels governs locals per afrontar els problemes que una ciutat acumula i concentra, que «on acaben les meves competències comencen més incumbències». És evident que el reequilibri de poders que es va produir a l'arribar la democràcia va seguir deixant en mala posició els municipis per enfrontar-se a moments com els actuals. Poques vegades recordem que els països nòrdics -als quals tant al·ludim davant de qualsevol eventualitat negativa- acumulen bastant més de la meitat dels recursos públics en mans dels municipis. Municipis que tenen encomanades responsabilitats en sanitat, educació i serveis socials. Són municipis més grans, és cert. Però això no ens hauria d'impedir emprendre una millora de la qualitat i la capacitat de personalització dels serveis públics a Catalunya, reforçant les capacitats territorials i l'establiment de protocols i mecanismes que incentivin i facilitin l'articulació de les polítiques que més afecten la vida de la gent. D'entrada, organitzant de manera coherent els espais territorials i de gestió que cada conselleria utilitza, aconseguint així que sigui la mateixa en justícia, sanitat, serveis socials o educació. ¿Tant costa? ¿Parlem d'independència i no podem ni reorganitzar el que depèn només de nosaltres mateixos?

Quan una persona s'acosta a un servei públic, el seu problema no acostuma a estar formatejat perquè s'enquadri perfectament en el disseny institucional que algú va idear pensant més en les lògiques administratives i competencials que en la necessitat de resolució ràpida i eficaç del que preocupa un ciutadà concret. A la mateixa universitat això es viu cada dia amb més intensitat. Podríem perfectament firmar la frase que diu: «La societat té problemes, la universitat, departaments». Només fa falta veure com cada vegada més els programes d'investigació que es plantegen per exemple des de la Unió Europea insisteixen a parlar de problemes i no de disciplines científiques. Ara, la gran ocurrència és combinar dos graus en un, per afavorir l'articulació de sabers, però se segueix pensant més en termes d'oferta (el que decidim i ens convé als professors), que no en termes de demanda i de necessitat (el que resultaria convenient socialment o la trajectòria acadèmica que qualsevol alumne podria construir a partir del que cada universitat ofereix).

La famosa finestreta única de la qual hem sentit parlar sovint, acaba sent un lloc on t'informen del pròxim lloc al qual has de dirigir-te per mirar de resoldre l'assumpte. Es parla cada vegada més de treballar en xarxa, i s'al·ludeix a la necessitat d'entendre i assumir les interdependències entre serveis i competències per afrontar problemes complexos, i es recorda que treballar en xarxa no admet lògiques jeràrquiques. Però, a la pràctica, el que moltes vegades veiem és que un professional considera que treballar en xarxa és derivar un problema-persona a un altre professional, ja que creu que ell o ella no poden resoldre per si mateixos el tema en qüestió. Pot ser que sigui de la seva incumbència, però, llàstima, no de la seva competència.

Notícies relacionades

El fantasma de Gaza

Trump contra la Granota Gustau

Estem en ple embolic en el tema de l'assistència sociosanitària. Qualsevol especialista o qualsevol observador atent de la realitat social catalana sap que el creixent envelliment de la població -la gran notícia de la millora en l'esperança de vida- comporta i comportarà un augment significatiu de persones amb problemes crònics. I sembla bastant clar que les estructures sanitàries no són les més adequades per enfrontar-se en solitari al tema, tant des del punt de vista de les seves lògiques professionals com de l'estructura de serveis i de recursos de què disposen. El Govern ha posat en marxa el Pla Interdepartamental d'Atenció en Interacció Social i Sanitària. És difícil no estar d'acord en la perspectiva conceptual i substantiva del pla, ja que si es compleix el que pretén, la millora estratègica del tema sociosanitari estaria assegurada. Però, ¿què passa amb la seva implementació? Les competències es creuen amb les incumbències. Darrere de les competències hi ha persones, interessos, pors i expectatives. Darrere de les incumbències, persones, problemes i necessitats. Ara toca decidir.

Catedràtic de Ciència Política (UAB).