pantalles
Amb freqüència, molts dels defensors de la cultura critiquen el paper que exerceixen en la seva difusió els mitjans de comunicació, als quals consideren, especialment els audiovisuals, gairebé els culpables de tots els mals d'una societat que majoritàriament sembla preferir continguts més simples que els considerats per la intel·lectualitat com a productes de qualitat contrastada. És un debat constant entre els que consideren que el públic sempre té raó i que és el principal destinatari de la comunicació, i entre els que entenen que l'elit és necessària per crear emocions noves que enriqueixin el patrimoni humà, coincideixin o no aquestes amb els gustos majoritaris de la població. Es critica els primers per només perseguir el que és comercial, com si arribar al comú denominador de la societat i saber fer-ho millor que altres fos un delicte; i als segons, aristòcrates aliens a la realitat i capficats en si mateixos, com si no existís el dret a ser diferent, ni a intentar trobar nous camins o noves formes d'expressió. El debat, més teòric que real, deixa bàndols molt ben definits i que amb freqüència viuen al marge de les raons dels altres. Recentment, un crític de cine deia sobre la pel·lícula més taquillera en aquell moment al nostre país: «El director sabia connectar amb el públic, però no amb la crítica». Però s'oblidava de preguntar-se per què la crítica, la seva per exemple, no connectava amb el públic al qual presumptament es dirigeix.
El 1952, Alfred Kroeber i Clyde Kluckhohn van recopilar en una magistral obra 164 definicions diferents de cultura. Hi ha matèria per tant més que suficient per discutir quina considerem com a vàlida per definir què és cultura i què no. Però en general acceptem que «cultura» és allò que abraça les diferents formes i expressions d'una societat determinada. Costums, pràctiques, rituals, maneres de ser i comportar-se... I no hi ha res que mostri més aquestes realitats que els mitjans de comunicació: els seus continguts són el reflex perfecte del substrat cultural comú de les societats en què treballen.
En aquest sentit, és innegable que tot mitjà de comunicació forma part inequívoca de la cultura del nostre temps perquè, ens agradi o no el que reflecteixen, són el mirall del que som i mostren el denominador comú de la nostra cultura. Però també s'ha de recordar que el terme cultura neix del llatí cultus, que prové del significat «cultiu» i que per tant cultivar l'esperit humà i les facultats intel·lectuals d'homes i dones forma part de la seva pròpia definició. I aquí és on ens podem preguntar si tot el que fem els mitjans cultiva elements que millorin la nostra societat. N'hi ha que sí que ho fan, i n'hi ha que no. Als primers els premiarà la societat perquè el públic no només és intel·ligent, sinó que agraeix als que l'ajuden a millorar. Als altres, que no els aporten res, acaben per abandonar-los donada la seva inutilitat. Potser per a vostè aquesta és una conclusió en excés optimista, però creguin-me, els pessimistes també s'equivoquen i són menys feliços. I al final de tot, és això del que es tracta.
