La roda
Les línies vermelles
Una de les víctimes de la política entesa com a representació mediàtica és el llenguatge. Sovint, el llenguatge deixa de servir per atorgar significat precís a la realitat social. El tràfic de conceptes i missatges basats en tecnicismes, supòsits, implícits, sobreentesos, frases fetes o tòpics acaba construint una mena de realitat paral·lela que només ocasionalment entra en contacte amb la realitat viscuda. Un d'aquests conceptes és el de línia vermella. Es tracta d'un calc de l'anglès (the thin red line, la fina línia vermella) d'origen militar, que serveix per marcar els límits d'una acció; allò que no es pot traspassar.
Recentment, els líders d'Unió Democràtica l'han fet servir en relació amb el procés sobiranista català. Les línies vermelles serien no sortir de la Unió Europea, que els catalans votin en una consulta acordada amb el Govern espanyol «perquè qualsevol sortida ha de ser democràtica», i que no es faci una declaració unilateral d'independència (DUI). A banda de l'ús inadequat de l'expressió, el problema de fons és que aquestes declaracions no tenen sentit. Només en tindrien si existís una reivindicació independentista antieuropeista o una negativa dels sobiranistes catalans a negociar l'exercici del dret a decidir amb l'Estat espanyol. Però la realitat és exactament la contrària. L'independentisme català demana una ampliació interna de la Unió Europea, i l'Estat espanyol s'ha negat sistemàticament a negociar l'exercici del dret a decidir dels catalans.
Així doncs, ¿què és inacceptable? ¿Qui no pot traspassar quin límit? ¿L'Estat? ¿Els independentistes catalans? ¿Volen dir els dirigents d'Unió que l'Estat en té prou a dir que no a tot per aturar el procés? Tots hem entès que les línies vermelles marquen límits a l'independentisme, no a l'Estat. ¿Quin seria, però, el preu d'aquestes línies vermelles autoimposades?
