#ouyeah
Jo no em faig gran
Jo no em faig gran. És el món el que s'entesta a fer-se cada vegada més jove. A dissimular les seves arrugues. A comportar-se com un xaval. I a mi la veritat és que em fa cada vegada més mandra seguir-li la veta. És com aquell amic que lluny de reconèixer la seva edat, es gasta cada vegada més diners a enganyar-se a si mateix. Un dia et fa gràcia. Dos, pot ser que fins i tot segueixis rient. I a partir del tercer ja no hi trobes l'acudit per enlloc. I comences a posar-li excuses. I acabes per no agafar-li el telèfon. A veure si quedem un dia, això sí.
Jo no em faig gran. És la vida la que es fa vella. La que es repeteix amb coses que ja et van passar. Una vella que sembla que ha perdut la memòria. Però només ho sembla. Perquè ets tu qui hauria de recordar. Que a cada pas de rosca, la vida es cargola més. Que cada pas que fas ja no és un pas, sinó un esglaó més en aquesta costeruda escala de cargol. Que encara que sembli que tornes al mateix lloc, sempre et trobes a una altura diferent de l'anterior. Si vas estar a dalt, hi tornaràs per veure-ho tot des d'alguna planta inferior. I viceversa. La vida es repeteix i és a tu a l'únic que li fa pudor l'alè. La vida es repeteix i a ningú més li sona el que ja es va viure.
Jo no em faig gran. És el meu cos que ja no està en garantia. I com que cada vegada els queden menys recanvis originals, la meva pell és aquest llibre obert on queda tatuada per sempre la data de cada reparació. I el dolor és l'hoste que una vegada entra, ho fa sempre per quedar-se, només canvia d'habitació. Jo segueixo estimant com quan sempre podia. Així que dóna-li la culpa al meu cos, amor, que aquest cos fa temps que no sóc jo.
Jo no em faig gran. És el cor el que se m'ha quedat petit. Entre la gent que hi va estar, la que no se n'ha anat mai, la que espero que sempre s'hi quedi i la que algun dia hi ha d'entrar, a mi no em dóna la vida, a mi no haurien d'haver-me donat un cor, sinó dos. Fa anys que sento des del camarot dels germans Marx emocional. I no obstant, sempre penso que és injust que els nous es trobin amb el que hi ha. Una víscera atrotinada, reutilitzada i de vegades fins i tot maltractada que tot i així reacciona i s'emociona com una fidel mascota quan arribes a casa després de treballar.
Jo no em faig gran. Perquè en realitat em sento cada vegada més petit. Més idiota. Menys savi. I no obstant, n'hi ha que fins i tot comencen a dir-me de vostè. Em pregunto si quan ja no saps res és quan ja et mereixes que et diguin vostra excel·lència, vostra senyoria o que et tractin de vos. No ho sé.
Jo no em faig gran. Tinc sempre l'edat de la dona a qui acaricio. I elles, com bé saps, a partir dels trenta deixen de comptar.
Avui he decidit que jo no em faig gran. Que l'edat no hauria de ser un número cardinal, sinó ordinal. El que compta la teva posició a la vida d'algú. El que converteix la teva postura davant el món en un lloc. El que et recorda que si no ets res per a un altre, en realitat no hi ets.
No, jo no em faig gran. I no obstant, començo a sonar com un vell. Em llegeixo cansat. Quan en realitat per dins m'està passant tot al contrari. Com més cops em claven, millor els rebo. Com menys dormo, millor m'aixeco. Com menys bec, abans m'emborratxo. Com menys practico, millor em surt. Com més escric, menys m'importa que algú em llegeixi. I no obstant, sé que si intento convèncer-te que estic millor que mai, pensaràs que estic fatal. Així que callo i somric.
Per fi somric.
De tant plorar.
