T'odio civilitzadament

La nostra societat està malalta de tot allò que prohibeix. Per això deu ser que existeixen els delictes d’odi. I a mi, que soc un ferri defensor de la llibertat individual i que la prohibició m’acostuma a fer bola, em pregunto què hi ha de dolent a odiar si un ho fa de forma civilitzada. Si és veritat això que tot odi és dolent, o és que en realitat els interessa que ho vegem així.

Però, abans, un disclaimer per a fòbics i pusil·lànimes, tots aquells que estan pensant jo no odio a ningú, tan bonic que és l’amor, etc, etc. Primer, cada vegada estic més convençut que si no coneixes i experimentes què és l’odi, difícilment descobriràs què és l’amor. Segon, no saps el que et perds. Perquè hi ha un odi que et mobilitza, que et fa estar alerta, que t’empeny a fer coses que mai creuries, exactament igual que l’amor. I tercer, ­odiar molt fort no és incompatible amb estimar igualment fort, així doncs per què renunciar-hi. En fi, que cadascú faci el que li surti de l’olla. Jo, que soc d’aquells a qui els agrada provar de tot, he descobert que el que odio, ho odio però sempre de forma civilitzada. I el mateix passa amb les persones. Què hi farem, jo soc humà, tu no ho sé.

Per això, t’odio civilitzadament. No és que vulgui que desapareguis del món, però de la meva vida sí. I crec que tinc el meu dret a mantenir aquesta distància. Ep, no és que et desitgi cap mal, però tampoc cap bé, per què ens hem d’enganyar. Ho reconec, me n’he alegrat quan les coses t’anaven malament i m’ha fet ràbia quan començaves a millorar. Sí, igual que crec que hi ha coses que no s’haurien d’haver inventat, com el gust d’anís o les camises de màniga curta, tampoc entenc per què ha de prosperar algú com tu. També soc conscient que deus pensar el mateix de mi, i segurament aquí hi ha la màgia de tot plegat. En l’equilibri imperfecte que suposa que dos éssers que no es desitgen precisament el millor hagin de suportar veure com l’altre, dia a dia, sobreviu.

També és possible que jo et sigui indiferent, que no te n’hagis ni adonat i és possible que fins i tot ni t’importi. En aquest cas, ho sento molt per tu, perquè jugo amb l’avantatge que em dona el factor sorpresa. Quan menys t’ho esperis, el meu odi t’enxamparà desprevingut. De forma civilitzada, sí, però inesperada al capdavall. I aquell dia, doncs pot passar de tot. Pot ser que m’odiïs de tornada, que és el que sol passar. Existeix alguna regla universal no escrita que a qui tu li caus malament, t’ha de caure malament a tu. És com un projecte de llei del Talió Universal. També pot ser que et conegui una mica més i em facis canviar d’opinió respecte a tu, ho dic perquè també m’ha passat. I per últim, pot ser que no passi res. Que tu segueixis ignorant-me i que jo et segueixi ­odiant igual. A tu no t’afectarà mai a la vida i per a mi seguirà sent combustible, que segurament crema i consumeix però també és capaç de generar-me una força ­descomunal.

I és que negaré que ho he escrit, però t’odio civilitzadament. La llei està per complir-se, això és indiscutible, així que això no és una amenaça, sinó una constatació. Per favor, no t’ho prenguis malament. Al capdavall, tots necessitem un antagonista de vida, algú de qui aprendre el que NO volem arribar a ser. D’alguna manera, et necessito, i si no existissis, et juro que t’hauria d’inventar. Què faria jo amb els meus amics si no et poguéssim criticar, deixar-te verd, fer veuetes quan t’imitem, o fins i tot interpretar tot el que ens arriba per amplificar-ho, deformar-ho, desmuntar-ho i tornar-ho a muntar.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

És llavors quan, des del meu odi civilitzat, abandono la conversa perquè acostumo a haver de parar. És el moment en què m’adono que moltes de les coses que odio de tu són les que no m’agraden de mi mateix. És el moment en què tu has deixat de ser persona odiada per passar a ser un catàleg desconstruït del que no he sigut capaç de canviar.

I torno a entendre per què no es pot odiar civilitzadament. Per quina raó, i per força, l’odi ha de ser sempre irracional.