"A mi que no me'n donin, que em posin on n'hi ha"
Només se l'havia de veure com liquidava cada una de les seves intervencions per assegurar-nos que estava davant d'un altre dels seus negocis. Anotava, meditava, contestava (gairebé escopia les seves respostes), resolia, guixava (molt important aquestes ratlles sobre l'assumpte ja resolt), i, al final, atrapava el foli amb la seva esquerra d'or, forta, gruixuda, el rebregava amb desdeny, amb menyspreu, com si fos l'escombriaire dels negocis, convertia el foli (se li van acabar i en va demanar més) en un garbuix de menyspreus i el llançava a la paperera del Parlament, el seu pou sec preferit.
L'aparició de Jordi Pujol Ferrusola va ser tot un desvergonyiment. Per als que no el coneixíem (temo que la generalitat catalana), va resultar molt reveladora. Estava allà perquè havia sigut capaç de reunir una fortuna, familiar o no (més aviat no, sembla que tota és seva i només seva), gràcies als seus cognoms i, naturalment, als contactes que li ha facilitat ser qui és. Era.
Ell, l'amo d'un Lotus L, un Mercedes Pagoda 230, un Porsche 356 Super 90, un Lamborghini Miura, un Ferrari F40, un Jaguar E, un Porsche Targa, un Ferrari 328 i un Mercedes Benz McLaren, va pretendre salvar-se d'un munt d'acusacions al·ludint que ell, l'home més clàssic del món (almenys pel que fa a la seva sofisticada col·lecció de cotxes, molts d'ells comprats a gent desesperada), ha fet els seus negocis fora de Catalunya. Tots. Va dir. Ara, per cert, l'objectiu és Gabon.
En èpoques passades la reputació dels esquerrans no era bona. Ser esquerrà era considerat un desviament i s'intentava forçar que la persona usés la mà dreta. Fins i tot se'ls va arribar a considerar diabòlics o malignes. En l'actualitat això ha canviat i els esquerrans poden desenvolupar les seves habilitats, tal com el fill gran de l'antic honorable va demostrar davant els seus interrogadors. És clar que al canviar la concepció sobre ells, també han sorgit noves teories. Una d'elles és que els esquerrans són més intel·ligents. Jo diria més pillets. I és sabut que els intel·ligents sempre han treballat per als pillets. Sempre. I que un pillet es fa milionari abans que un intel·ligent. Fins a aconsegueix millor preu per qualsevol cotxe, encara que ni el necessiti ni el vulgui, perquè sap que és un xollo veient la necessitat que passa el seu propietari de vendre'l.
Són molts els que no confiem gaire en aquest tipus de comissions d'investigació (raons en tenim, vistes les conclusions a què han arribat moltes d'elles), però és evident, cristal·lí i fins i tot d'agrair que, amb la teatralitat i el desimboltura (jo diria atreviment, consciència de la seva impunitat) del compareixent, la sessió d'ahir a la nit ens permetés descobrir algú que s'aprofitava del seu/s cognom/s, del càrrec, carisma, posició i poder del seu pare i, naturalment, de tots els seus contactes.
Notícies relacionadesÉs evident que a Jordi Pujol Ferrusola li va com l'anell al dit, encara més, podria ser (amb perdó) la llegenda que figurés a la seva tomba, la frase (¿el consell?) que li vaig sentir donar a un veterà empresari català fa molts anys al Círculo Ecuestre. ¿Què nassos hi feia jo allà? Vaig acompanyar el pare a fer unes fotos, necessitava qui li portés la maleta amb les Hasselblad. La frase va ser: "A mi que no me'n donin, que em posin on n'hi ha".
El més lamentable, i acabo, de Jordi Pujol Ferrusola és que, a sobre, ni tan sols va perdre el somriure i les maneres quan es va vanagloriar, es va mofar, del fet que ha decidit, fins i tot, ell que és tan altiu i diu estar tan orgullós dels seus dos cognoms, renunciar-hi per seguir engreixant els seus comptes. L'important segueix sent ser ric, no dir-se Pujol. Ni tan sols Ferrusola.
