Els bojos són ells, ells

La gent pensa que hi ha religions millors, amb millors déus i, fins i tot, amb sacerdots i sacerdotesses més sàvies, més, més. La gent pensa que estar pendent d’un clàssic, no dormir, començar a veure un partit un dissabte i acabar-lo un diumenge, és d’autèntics bojos, quan els bojos són ells, que no entenen per què ens agrada tant, tant, que onze homes (i dones, avui el Barça juga un partidàs de la semifinals de la Champions femenina) vagin darrere d’una pilota i ens tornin guillats i guillades les seves filigranes.

Doncs mirin, els ho diré ràpid. Si algú va veure ahir a la nit (i aquesta matinada) la final de la Copa del Rei, a la Cartuja, amb milers i milers d’aficionats, que van viatjar per terra, mar i aire, i milions i milions de feligresos arreu del món, i no es penedeix de no ser un boig més, és que no sap el que es perd, és que no en té ni puta idea de disfrutar de la vida, de l’autèntica vida.

Mirin, no cal ser del FC Barcelona ni del Reial Madrid, ni tan sols t’ha d’agradar Lamine Yamal o Kylian Mbappé, per tornar-te boig amb un partit així, per agrair-los a tots ells, als 20, 25 o 50 futbolistes que han participat, en un bàndol i en l’altre, en aquesta meravella, que hauria de figurar al museu aquest dels Legends, de Madrid.

Seriosament, que m’és igual que la Copa se l’emportés, al final, el Barça per un error del més veterà de tots, Modric, i un atreviment del més pijo i exòtic de tots els futbolistes que hi havia sobre la gespa, el pintoresc Koundé. Que m’és igual, ho repeteixo, que la Copa fos per al Barça, ja que les dues nanses d’aquest trofeu els les haurien d’haver donat al Reial Madrid.

Que sí, de debò, que el que hem vist aquesta matinada és molt gran, és el més gran que hem vist aquest any. Per això el perdedor, el mateix que la va fer grossa, no des del minut u, no, des del dia anterior, és a dir, el Reial Madrid va protestar tant, tant, fins a trastornar-se, perquè sabia que aquesta victòria era molt més que un triomf, molt més que un trofeu, i per això es van tornar bojos de veritat i gairebé agredeixen l’àrbitre, que els havia ajudat, oi tant que sí, a arribar vius fins al final, fins a la pròrroga, ja que si no va ser penal a Raphinha sí que ho va ser a Ferran. Aquest va ser claríssim, sí.

Però, ho repeteixo, va ser un monument tremend al futbol, a un esport en què és mentida que els favorits guanyin sempre i, sobretot, en què haver golejat el teu adversari, haver-li ballat al seu estadi, ser líder de LaLiga i semifinalista de la Champions, no et col·loca dalt del podi al minut u. ¡Què dius! ¡Què va, home, dona, què va! ¡Què diu!

Notícies relacionades

Lamine Yamal, 17 anys i partit 100 amb el Barça: «La por la vaig deixar al parc, a Mataró, fa temps»

"A 350 kms/h durant l’apagada"

Per estar allà a dalt al minut 120 has d’haver lluitat, suat, plorat, patit, tant o més que els que tens davant. Perquè els de davant, que estaven derrotats, que ni sortien als pronòstics, que gairebé no s’hi presenten, van fer, ves per on, un partidàs com a mínim, dic, com a mínim, tan bo, barallat, sacrificat i determinant com el que vas fer tu.

Ni Carlo Ancelotti mereix ser acomiadat (i ho acabarà sent) ni Hansi Flick ha començat el seu regnat, ja que els hem d’exigir ¡què carai! El triplet. Evidentment. Ja triguen, ja triguen.