La roda
Intrusisme tertulià
El poder de les tertúlies radiofòniques és inqüestionable. Si fem cas dels estudis d'audiència, més d'un milió de catalans les escolten cada matí. Per això cada vegada n'hi ha més i la seva influència en l'opinió pública no fa altra cosa que augmentar. Tant és així, que si jo em trobés en la tessitura d'haver d'escollir la manera més efectiva i potent d'arribar a la gent i hagués de triar entre publicar un article d'opinió en un diari, sortir al Telenotícies o intervenir en una tertúlia, em sembla que, en funció del que volgués comunicar, m'empassaria les meves prevencions contra el gènere i triaria aquesta última opció.
I és que no tinc cap problema a reconèixer que jo també les segueixo i que hi estic tan enganxat com el que més. Hi estic perquè són un bon espectacle i un bon termòmetre de l'estat d'ànim i d'opinió del país. Si les critico, des de l'addicció confessa, és per la simple raó que la majoria dels tertulians que escolto cada matí són grans experts en algunes matèries però, evidentment, el seu saber no és universal. El problema és que, a pesar de no saber de tot, parlen de tot i s'atreveixen a opinar de tot.
Aquesta és la principal debilitat del gènere i trobo que tots aquells que s'hi dediquen haurien d'anar amb compte amb una recent amenaça que qüestiona seriosament la seva credibilitat. Entre els molts encerts de Mònica Terribas en aquesta nova etapa a Catalunya Ràdio, cal destacar la decisió de convidar, de tant en tant, un tertulià puntual a qui fa compartir taula amb els professionals habituals del gènere. Com a oient aplaudeixo la iniciativa perquè són veus noves i fresques, però, francament, no sé què deuen pensar els altres tertulians... Perquè, ¿què passaria si al pròxim partit del Barça Luis Enrique convoqués un futbolista puntual i, com passa a les tertúlies de la Terribas, no desentonés gens ni mica? Jo em preocuparia, ¿no?
