La roda
Per què el futbol no m'agrada
Reconec que vaig tenir un trauma juvenil amb el futbol. Estàvem jugant -això em pensava jo, jugant- i vaig tenir la mala sort de, en un desviament des de la defensa, marcar un gol en pròpia porteria. Al girar-me cap als meus companys (això em pensava jo, companys) petant-me de riure per la pífia, vaig veure la cara d'odi amb què em miraven. Per evitar un altre error com aquell, davant d'un nou atac del contrincant vaig decidir no arriscar-me i passar-li la pilota al meu porter. Però amb tan mala sort que se li va colar per sota les cames. Segon autogol. El furor va convertir el meu equip en una canilla. No cal dir que vaig sortir corrents del camp, ja que la meva integritat física corria perill. No per part de l'enemic, sinó dels meus suposats col·legues.
Lògicament, no van tornar a deixar-me jugar mai més, i per això vaig començar a dedicar els patis a passejar i em vaig iniciar en les bales, molt menys perilloses. Fins que recentment la meva dona em va convertir al Barça i la meva filla va començar a jugar al Martinenc. Però segueixo veient males ensenyances en el futbol. Entenc que practicar un esport sigui molt divertit i sa. Ara bé, crec que l'espectacle professional del futbol internacional és lamentable. Uns clubs opacs, capitanejats per potentats i aprofitats. Esponsoritzats per dictadures i empreses molt tèrboles. Unes institucions futbolístiques mafioses, antidemocràtiques i proclius a les martingales. Uns jugadors mimats, que escupen alegrement i putegen. Que guanyen absurditats i a sobre no paguen impostos. Amb uns valors equivocats, on només compten els títols, tant hi fa com els aconsegueixis. Quan guanyen fan el fanfa i comencen a perdre el temps. I claven cops de cap, puntades i llencen botes quan perden. Amb uns entrenadors agressius, mal educats i xulos.
Segur que hi deu haver excepcions, potser en el futbol amateur de cinquena divisió. Tant de bo la meva filla no arribi mai a primera.
