A terra

Agafa les ulleres amb la mà dreta i neteja amb la samarreta els vidres entelats. Torna a col·locar-les al seu lloc. Avança un parell de passos mentre s'ajusta les patilles i seu a l'única cadira que queda buida. Deu tenir una mica més de 30 anys. Una edat indefinida per a qui la vida ja ha obsequiat amb diverses costures. Al seu darrere entren deu persones més en tot just uns minuts. Una darrere l'altra. Hi ha gent gran. Hi ha un senyor que no aixeca la mirada de terra. Hi ha una dona jove que subjecta la bossa amb força sota el braç. Hi ha bastanta gent i, no obstant, gairebé no se senten veus.

Van entrant amb una cadència suau però a la vegada dramàtica. Gairebé no es miren entre ells. S'escapa algun somriure amable que no evita el tel permanent de tristesa a la mirada. Segurament no es coneixen. O potser s'han vist allà mateix en una altra ocasió. Esperen que els toqui el torn. El timbre d'aquest tercer pis no deixa de sonar. En aquesta primera sala hi ha a cada costat una taula d'oficina. I al damunt, un gran llibre de visites amb centenars de cites, hores i dies, escrites en negre. Amb color groc fluor es destaquen els noms i cognoms escrits a continuació. Tot en perfecte ordre. Tot perfectament net, ordenat i recollit malgrat el tràfec. Des de l'entrada es veuen dues portes i un passadís pintat de groc. Veiem al fons dues butaques de dentista, una d'elles ocupada per un pacient. Està d'esquena. El doctor mira i somriu al veure que s'obre la porta. I de seguida torna a la feina.

El dolor de la humiliació

Notícies relacionades

¿I si perd la por?

Podem es desmarca de Syriza i assumeix el "Grècia no és Espanya" de Rajoy

A l'habitació contigua hi ha un monitor per a ecografies i a la sortida, una altra porta entreoberta que permet intuir desenes i desenes de capses de medecines en prestatgeries perfectament ordenades i classificades. No és la consulta privada d'un doctor. A aquesta kifa (clínica social) hi recorren una part dels tres milions de grecs que han estat exclosos de la sanitat pública arran de les retallades que van començar en aquest país l'any 2010. Neny és una de les dentistes que ve cada dia de manera voluntària a aquesta clínica d'Atenes. Per donar un cop de mà. «Podria ser jo», explica somrient. Té 56 anys. I mai hauria pensat que el seu país acabaria com està ara. Ni que hauria d'atendre molts dels seus veïns que fa no tant tenien la vida resolta. Ens ho explica en un espanyol que ha après ella mateixa. I esmenta la paraula humiliació. S'atura en cada síl·laba. I repeteix: hu-mi-li-a-ci-ó.

Les retallades tenen causes. I tant. I, com diuen alguns, els grecs van cometre molts errors abans que Europa decidís fregir-los a interessos. Però la veritat és que dins d'aquesta sala no puc deixar de mirar el senyor que segueix assegut a la cadira i que continua amb la mirada clavada a terra. Grècia. Any 2015.