La liquidació

De la mateixa manera que el més important del diumenge és el dissabte, el més amarg de la festa és el seu final. Els romans ja deien amb bon criteri allò de «post festum, pestum et post coitum, tedium». Després de la festa i els seus excessos arriba el vòmit i la fetidesa, i passat l'amor d'urgència arriba l'avorriment. S'acaben les festes de la Mercè i un es pregunta si tot hi cap en una festa urbana. Al camp, les festes majors significaven l'alegria de les collites. Però la ciutat -ja ho va dir Arribas Castro- és un milió de coses. I se suposa que aquest milió de coses han de caber en una setmana excepcional.

Hi ha motius per buscar tots els secrets de l'activitat ciutadana. Massa per a Barcelona, podríem dir. Massa cervesa, massa música, massa esport, massa manifestacions folklòriques, massa gent. O potser no. Potser el que ens ofereix una ciutat en festes és el mostrari de com hem arribat fins aquí. La nostra ciutat es converteix en la ciutat de tots i de tots els temps. Abans de tota aquesta gent que recorre cavalcant els carrers vam tenir un campió olímpic anomenat Lucio Minicio Natalis. Abans dels gegants van aparèixer els nans. Abans dels correfocs es van encendre les metxes reials de la ira. Tot forma part de la nostra història. En això ha de consistir la festa major de la ciutat. Es tracta d'una condensació dels anys i de les experiències. Avui se'ns apareix com un espectacle, però en realitat l'espectacle som nosaltres, aquests barcelonins que al seu dia van ser empestats, perseguits, assetjats i bombardejats, víctimes i botxins. I avui, ja ho veuen, som carn de canó turístic.

Notícies relacionades

Els fills de Sánchez

Sánchez no aixeca el cap

Passada la Mercè ja només ens queda el record del que hem viscut i l'esperança del que ens falta viure. L'alcalde canta les excel· lències cíviques d'una ciutat resignada, la pregonera recorda que la vida ens ha fet infeliços, la corporació municipal decideix creure en un futur millor, l'àmbit privat s'imposa al que és públic però aquest es va dissolent com un terròs de sucre d'un temps que potser va ser millor. Els guàrdies urbans cauen en els prostíbuls i les voreres creixen per acollir la confortable sensació del cafè compartit. Aquesta ciutat és la gran encisera. I això és el que s'ha de celebrar amb la presència de la Mercè sobredimensionada sobre la seva cúpula davant del Registre Civil.

Passen les corporacions i se senten els xiulets de ciutadans escèptics. Tot hi cap en aquestes festes en què es llença la casa per la finestra i es convoca la felicitat d'aquells que ja no són del tot feliços. La teoria de Barcelona es basa en la tenacitat de la seva pràctica. Barcelona resisteix per sobre de l'exèrcit de llauners que ens envaeix. S'acaben les festes i arriba el seny dels dies laborables. D'aquí un any els que manaran a la ciutat potser seran uns altres, però també formaran part de nosaltres. La Mare de Déu de la Mercè, no per ser verge, deixa de tenir cura d'allò que som. Estem morint d'èxit i ara ens hem tornat esquerps i desconfiats. S'acaben les festes, però la ciutat no s'enfonsa. Aquest és un senyal que la vida continua de legislatura en legislatura, a l'espera que els gegants deixin de ser de cartró i tornin a ser de carn i ossos.