28 de juny del 2014
Grassos sense llits
Una dona fuma davant de l’Hospital del Mar.
Auns cent metres de qualsevol hospital s'aixeca una espècie d'estàtua a l'estil de Roy Lichtenstein en què diu que a partir d'aquell lloc ja no es pot fumar. Es tracta d'un tòtem al costat del qual se solen trobar els ciutadans avorrits. Ells no són pacients, però comencen a impacientar-se. Fa temps que van a aquest establiment que encara és públic però que acaba a poc a poc amb el seu públic. Al voltant de l'escultura d'un cigarret enorme coincideixen totes les converses del dia. Diu la cançó que el fum cega els teus ulls, però en realitat el fum provoca estranyes i fecundes converses.
Ahir, al costat de la petita foguera del tabac proscrit, tres homes i una dona parlaven sobre el temps d'espera que els corresponia als seus parents per arribar al paradís terrenal d'un llit. Es queixaven de les demores, però també dels silencis que els tenallaven. Un d'ells, potser el més alarmista, es despatxava entre la fumera per l'aparició a la televisió d'un personatge que alertava la ciutadania que les drogues, el tabac i també l'alcohol eren molt dolents. «Jo ja sé que el vi conté alcohol, però no cal que ens facin creure que una ampolla de vi equival a tres o quatre cubates». A prop de la ciutat, a les vinyes verdes del Penedès, també solen queixar-se d'aquesta identificació malèvola entre la bondat del vi i la perversió viciosa de l'alcohol. En això tots els fumadors es posen ràpidament d'acord.
Arriba un cinquè personatge. Parla d'un familiar que fa dues hores que està esperant que algú l'atengui. S'uneix a la conversa i afegeix una mica de llenya al foc. «He vist per la televisió que a Catalunya una de cada dues persones pateix sobrepès». L'home es toca la panxa com afirmant que el sobrepès es té però no es pateix. El cor dels fumadors aixequen la veu, no en va estan molt lluny de l'entrada de l'hospital i ho poden fer. «Estic fart que em diguin el que hem de fer i el que no hem de fer», exclama un rebel amb causa. «Ho diuen pel nostre propi bé», afegeix la dona mentre encén el seu segon cigarret.
Un antic afiliat al Partit Popular recorda la figura d'Aznar en el moment de preguntar-se: «A veure, ¿qui s'atreveix a dir les copes que he de beure i les que no?». Estem en plena eufòria salutífera i les autoritats s'entesten a dir si s'ha de menjar sa, com si algú fos un gurmet del que és insà. I insisteixen en la necessitat de fer una dieta oficial que ens salvi de les pèrfides dietes espontànies.
Finalment, el nouvingut, fart de tantes hores o potser dies d'espera diu: «¿Com s'atreveixen a aconsellar- nos una vida saludable si ells mateixos es dediquen insistentment a tancar plantes hospitalàries i a deixar-nos sense possibilitat de llit?». Sense cap mena de dubte els consells d'avui semblen una contradicció amb l'acció de govern. De la mateixa manera que els recaptadors d'impostos com Montoro consideren que és perfectament lícit guardar els estalvis en una sicav estrangera per estalviar-se la tributació de les seves pensions.
Així és la vida del pacient impacient. Se'ls commina a la responsabilitat mentre assisteixen a la irresponsabilitat dels seus dirigents als quals ells mateixos han votat. Serem grassos, però almenys no haurem de demanar permís per ser-ho.
