Els prínceps i els principis

¿Què significa un rei per a qualsevol dels ciutadans Aquesta pregunta se la fan avui els partidaris i els adversaris d'aquesta figura inamovible que representa l'Estat. Ningú l'ha escollit, però se l'ha anat ratificant. ¿Què passa ara perquè a Espanya aquesta ratificació tàcita es comenci a posar en qüestió?

Hi ha dos elements. El primer és l'escassa adaptació de la institució monàrquica a la modernitat democràtica. El Monarca és en si mateix un vestigi del passat que rep la seva legitimitat per una cosa tan estranya com el flux sanguini. El segon és el manteniment del providencialisme en les cultures polítiques inestables. Joan Carles I arriba al poder després de la mort de Franco i això concita una curiosa unanimitat. Per als franquistes és un successor legítim, i per als antifranquistes, un actor del canvi necessari.

El providencialisme neix de la necessitat de la gent de trobar esperances en l'erm polític. El joancarlisme no és una ideologia, però sí una manera de ser integradora i alliberadora dels fastos del passat. Durant anys la Corona anava emetent missatges d'una família cridada a ser la desinència de la igualtat. La figura del Rei era en aquells primers anys de Monarquia la del primus inter pares. No era estrany que els espanyols de tot l'arc parlamentari engreixessin les llegendes urbanes del sobirà. El Rei esportista que havia auxiliat un esquiador a Vaquèira o el Rei independent que plantava els seus escortes i que auxiliava amb la seva motocicleta un altre motorista amb el seu vehicle avariat. Eren els temps en què les revistes seguien les aventures juvenils del príncep hereu i de les infantes amb titulars d'una humilitat exquisida: «El príncep es va divertir en una discoteca com qualsevol jove de la seva edat». I probablement tot aquell conte de fades règies era cert.

Perquè el joancarlisme tendia a insistir en la humanització del que era sagrat i es feia èmfasi a passar del poder per la gràcia de Déu a la pantomima de la igualtat. Mentrestant, els estrategs de la Zarzuela es van esforçar a fer de la Casa Reial un petit exèrcit diplomàtic i somrient d'ambaixadors filials que anaven instal·lant-se, casant-se i representant-se en els diferents llocs d'Espanya. Aquells anys a cavall de l'Expo i els Jocs Olímpics van ser sens dubte els més brillants de les relacions públiques de la Corona.

Va aparèixer també un nou concepte. El Rei ja no podia ser tractat com un personatge providencial. Del que es tractava ara era d'insistir en aquella suposada igualtat a partir d'un concepte: la feina. El Rei no havia de ser vist com una rèmora dels pressupostos, sinó com un funcionari més. Joan Carles es convertia d'aquesta manera en un assalariat dedicat a les tasques pròpies de la seva condició. Sens dubte devia ser un salari insuficient, perquè la Casa Reial va acceptar generoses contribucions d'industrials, amics i financers destinades a sufragar un iot nou. Però res d'això importava en aquells anys de vaques grasses. O potser el salari reial era massa suficient, perquè només així s'entén que el patrimoni personal del sobirà sigui un dels secrets més ben guardats del regne.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

El joancarlisme no té cort visible. I és d'agrair. Però alguns sectors mediàtics de Madrid van començar a buscar-li les pessigolles davant de determinades actituds autoritàries. Per més chusquero que fos Chávez, una bona part de l'Amèrica Llatina va sentir una fuetada colonial al sentir la frase que el Rei de les Espanyes li va etzibar, aquell sonor «¿per què no calles». Algú estava perdent els nervis i l'antiga diplomàcia règia s'anava fonent innecessàriament en les aigües del conflicte.

I de cop i volta ha arribat l'hora de la veritat. La crisi ha fet que els ciutadans no només busquin la responsabilitat en els seus governants, sinó que no es neguin a assenyalar amb el dit els corruptes. Aquells joves que es divertien com qualsevol altre jove de la seva edat han crescut. I ara es troben sotmesos al microscopi d'una opinió pública que ja ha deixat de creure en la providència. Ja sigui un elefant mort, un burgès empalmat o un escandalós afany de lucre, la Casa Reial és ara un decorat de l'Aquí no hay quien viva i la Corona ja no és d'or, sinó d'espines.