23 febr 2020

Anar al contingut

Les irregularitats del poder

La corrupció com a forma d'Estat

Ramon-Jordi Moles

La perversió dels assumptes públics no és a Espanya un efecte de la primacia del lliure mercat

En la lluita contra la corrupció, alguns advoquen per l'enfortiment de l'Estat en detriment de la regeneració social, que jutgen insuficient en un context en el qual el mercat, diuen, ha convertit l'Estat en el seu noi dels encàrrecs. Mentrestant, proliferen les batudes contra trames corruptes de polítics i empresaris. És una manera de veure les coses, de veure-les pel retrovisor.

La corrupció no és un fenomen que depengui inversament de la percepció social que la població en tingui. Saber-ho tot de les trames de corrupció no ha impedit que els partits que en són responsables repetissin majoria absoluta, perquè és precisament la corrupció el que greixa el sistema. El que és rellevant de la corrupció no és que se sàpiga o es percebi, sinó que és; i per tant l'anàlisi decisiva s'ha d'efectuar sobre les seves estructures genètiques i no tant sobre la seva percepció.

Que la corrupció és indissociable de la condició humana és obvi: la corrupció zero no existeix. El tema és quin model institucional volem, perquè la corrupció com a sistema administratiu és un indicador de la baixa qualitat d'una democràcia i que el sistema en el seu conjunt pateix danys estructurals.

Des del segle XIX, i fins i tot abans, el comportament del nostre sistema polític i administratiu no ha estat precisament exemplar, ni tan sols regular, pel que fa a corrupció. En donen fe les èpoques de caciquismes, bipartidismes, cops d'Estat, dictadures, autarquies econòmiques, oligopolis, fracassos colonials i estraperlos diversos, molts d'ells pares de fortunes presents. En el cas espanyol, la gènesi de la corrupció no és atribuïble ni al liberalisme ni al mercat, perquè és anterior al lliure canvi.

S'ha de negar, doncs, el simplisme que la unió de poder polític i mercat identifica la mare i el pare de la corrupció. La corrupció, aquí, és una manera de governar que s'està exercint amb molt èxit des de temps immemorial, i això malgrat els que no estan disposats a cedir davant el fenomen: funcionaris honestos, empresaris i gent del mercat neoliberal, entre altres. Associar mecànicament neoliberalisme i corrupció, neoliberalisme i menyspreu de tot el que és públic o neoliberalisme i xarxes clientelars és ignorar moltes coses. És ignorar que la corrupció no té ideologia; és ignorar que la corrupció com a sistema administratiu és anterior al liberalisme, al socialisme i fins i tot al cristianisme; és ignorar que la corrupció es correspon amb una profunda crisi del sistema que ve de dècades. De fet, a Espanya, com indica Alejandro Nieto, la corrupció és la manera de governar del sistema partitocràtic que ha segrestat la democràcia representativa apoderant-se de l'Estat. No  servirà de res dotar-lo de més mitjans si és l'Estat mateix el que està en crisi.

Curiosament, no és el capitalisme en les seves múltiples lectures el que està en descomposició. Almenys no està en crisi en la mesura que sí que ho està l'Estat al nostre entorn europeu: decapitat per dalt (a Brussel·les) -sense moneda, sense política monetària ni financera, pràcticament sense política exterior, sense Exèrcit, sense banc central-; amputat per baix (aquí) -incapaç d'articular un objectiu comú que impliqui el conjunt dels seus ciutadans, corroït per la tumoració burocràtica, impotent per exercir com a tal en el concert mundial.

De les 100 primeres economies mundials, moltes són empreses, no estats. Ja no podem ubicar l'Estat en un diàleg -fals- entre el que és públic com a interès general defensable i el que és privat com a interès particular condemnable. Entre el que és públic (necessari perquè materialitza un interès homònim però també ineficient) i el que és privat-individual (també necessari perquè conté l'àmbit màxim de llibertat però amb freqüència egoista en extrem) emergeix l'interès comú com una cosa aliena a tots dos i a la vegada sintètic. El procomú, que inclou l'interès general sense ser públic ni privat: el paisatge, el medi ambient, el dret al silenci, les tradicions...

Bé podria dir-se el mateix d'un mercat i una Administració eficients, molt limitadament corruptes (el nivell zero no existeix): en la mesura que aquest interès general és a la vegada públic i privat, en tot cas és interès comú. Això ens condueix a un nou entorn regulatori, on el dret públic i privat clàssic són insuficients, on és necessari explorar l'autoregulació i el disseny institucional obert, participatiu, transparent, per situar la corrupció en nivells assimilables i en un context en què el que vam conèixer com a Estat ja serà una altra cosa, menys corrupta. 

Temes: Corrupció