El ratolí i el laberint
El ratolí dins del laberint està cada vegada més inquiet. Fa molt de temps que és aquí i no s'hi troba a gust. No és feliç. L'envaeix la sensació que aquesta no serà mai casa seva. Passa el temps i, finalment, decideix posar-se a buscar la sortida. No serà senzill, perquè el laberint el va ordir un gat amb mal caràcter però gat vell, amb molta experiència.
El ratolí es comença a moure, primer a les palpentes, progressivament amb més i més determinació. Vol deixar el laberint. Però resulta complicat. El gat no només ha ideat el laberint, sinó que també n'és el propietari. El gat pot moure les parets i els passadissos a la seva conveniència. El ratolí rebel no trobarà mai la porta de sortida. De fet, no n'hi ha hagut mai. El laberint és una gran gàbia. Una ratera de la qual és impossible escapar.
El ratolí ho intenta i ho torna a intentar. No hi ha manera. Finalment s'adona del que el gat ja sap: que no pot sortir. El ratolí, llavors, pot fer dues coses. Ho pot seguir intentant, i potser el laberint l'acabi embogint, o, fastiguejat, pot abandonar i sotmetre's a la voluntat del gat que, venjatiu, probablement li farà pagar molt car el seu anhel de llibertat. O intentar trencar les normes del laberint i, per exemple, rosegar les parets amb les seves afilades dents fins que pugui, d'una vegada, sortir a l'exterior.
Catalunya ha intentat arribar al seu objectiu -el dret a decidir, la consulta- per tots els camins. Però això només ha servit perquè cada vegada les institucions espanyoles, el seu govern en primer lloc, li tanquessin el pas: Estatut, nou finançament, petició a les Corts per poder votar, llei de consultes... El ratolí, Catalunya, no tindrà cap oportunitat amb les regles de joc del gat. Les institucions espanyoles han decidit impedir com sigui que els catalans votin. I això, que avui és clar, abocarà finalment les institucions i la societat catalana a haver de prendre una decisió molt difícil, que no és una altra que si trenquen la norma, si se salten la legalitat espanyola, o no ho fan.
¿Es produirà aquesta ruptura? Si es produeix, és possible que primer vegem convocar unes eleccions autonòmiques transmutades en plebiscit. A través del seu vot, els catalans podrien llavors atorgar als seus representants el mandat democràtic de fer-ho, de violentar la legalitat espanyola. De posar la directa.
Decidir què s'ha de fer -¿renunciar? ¿no renunciar?- quan ja s'ha constatat el carreró sense sortida, que el camí s'ha acabat, que el gat et té acorralat i no t'ofereix alternativa, no serà fàcil. Ni per als polítics ni per als ciutadans. Per a ningú. Farà falta coratge i intel·ligència i, evidentment, la imprescindible, absolutament vital es vagi cap on es vagi, unitat.
