Al contraatac
'It's so hard to be a catalan'
Fa uns quants anys, un grup de rumbers i palmers anomenats Ai Ai Ai van llançar una cançó que, si no hagués estat per les guitarres, hauria estat sobretot un lament. Pep Lladó, Sicus i Tarragona van muntar aquest grup en homenatge al llavors recentment desaparegut Gato Pérez. La cançó es titulava It's so hard to be a catalan, i realment això de la catalanitat aquells anys era molt dur. Però no tant com ara, quan els ídols s'ensorren i els tribunals constitucionals es dediquen a desenterrar el Tomahawk del franquisme maquillat.
A pocs dies de la manifestació de la V, i quan el tema de les urnes de cartró està que crema, és oportú preguntar-se què faran els líders polítics del sobiranisme una vegada desapareguda la icona màxima. Aquí tenen la dolorosa catarsi de Convergència Democràtica de Catalunya, en què es fa llenya de l'arbre caigut. I aquí hi ha la degradació de la protofamília del nacionalisme reduïda a cendres despullades i sense res amb què cobrir-se. En les seves sortides matinals per Queralbs o per General Mitre, hem vist Pujol passejant la seva pena amb l'orgull del governant omnímode i una campaneta com la que portaven els leprosos mentre vagaven pels camins medievals. It's so hard to be a catalan en temps en què fins i tot una guerra a Ucraïna ens deixa amb els préssecs podrits i Merkel prefereix tenir una Costa Brava plena de propietaris alemanys que posar en risc la seguretat jurídica per una eventual Catalunya independent. A Merkel no li interessen les importacions catalanes sinó les exportacions alemanyes a Espanya. I aquestes l'hi garanteix aquest illetrat Rajoy que, a diferència de Pujol, no parla alemany.
Resistència passiva
La dificultat de ser català en l'actualitat consisteix a saber qui s'emportarà els vots de Pujol i del seu clan. Mals temps per a certes confessions públiques. La idea els ha devorat mentre Junqueras es limita a esperar, a mirar i callar. L'espera com a únic acte possible. Tornem als temps de la resistència passiva, i això de la independència encara trigarà un parell de generacions a tornar a aixecar els ànims. Si els successius governs espanyols no fan les bestieses amb què Rajoy i la seva gent han anat fabricant independentistes, la independència serà solament una oració per a moments difícils. Mentrestant, ai, ai, ai. Ser català s'ha convertit en una circumstància molt dura. Privats de lideratges patriarcals, avui veiem que els pares no són del poble, sinó de la família de Vito Corleone. I així no es pot viure. Ja ni tan sols sabem si som dels nostres i si el Govern dels millors és el Govern dels excel·lents. Durant uns tres anys hem jugat amb la davantera i ara ens toca jugar en la defensa i amb el porter lesionat. It's so hard to be a catalan. Si algun dia anem al festival d'Eurovisió, seria la nostra cançó oportuna.
