¿Què és un referèndum per al Consell de Garanties?
La Llei de Consultes Populars que actualment es tramita al Parlament de Catalunya per donar cobertura a la prevista pel 9 de novembre ha quedat despullada en el dictamen emès la setmana passada pel Consell de Garanties Estatutàries. Dubto que cap jurista que sense prejudicis llegeixi el dictamen, inclosos els seus vots particulars, no quedi convençut que la llei que s'està elaborant al Parlament vulnera la Constitució i que, per tant, el més prudent seria deixar el projecte en el punt en el qual es troba i tornar a començar de zero la redacció de la norma. El lector, no obstant això, no
solament extraurà aquesta conclusió, sinó que segurament se sorprendrà que malgrat el contundent dels arguments sobre la inconstitucionalitat de la llei que es troben en els vots particulars, la majoria dels membres del Consell de Garanties Estatutàries (cinc sobre nou) s'hagin inclinat per considerar que el projecte no vulnera la Constitució. Una solució que resulta inexplicable en Dret, com intentaré mostrar a continuació.
El problema nuclear que planteja la Llei de Consultes és que la competència per a l'autorització de referèndums és exclusivament estatal (art. 149.1.32è de la Constitució Espanyola). Això no planteja dubtes i, de fet, fins a on jo sé, no ha estat discutit per ningú. La llei catalana de consultes per via de referèndum de l'any 2010, en vigor actualment, així ho reconeix, com no podia ser d'una altra forma. D'acord amb aquesta llei de l'any 2010 la Generalitat podria convocar un referèndum sempre que l'Estat ho autoritzés.
Evidentment, aquesta situació no satisfeia els propòsits dels secessionistes, que pretenen celebrar la consulta prevista al novembre fins i tot encara que no existeixi aquesta autorització de l'Estat. Per a aquesta fi s'elabora la Llei de Consultes no Referendaries que ara ha estat objecte de dictamen pel Consell de Garanties Estatutàries a petició de quatre grups parlamentaris i més d'una desena part dels diputats del Parlament de Catalunya. Amb aquesta petició, els diputats pretenien que el Consell es pronunciés sobre la constitucionalitat de la proposta, així com la seva adequació a l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya.
Són diversos els aspectes que plantegen dubtes de constitucionalitat en la proposició de llei; però el més rellevant, el nucli del debat, és el relatiu a la determinació de què ha d'entendre's per referèndum. El propi títol de la llei indica que es refereix a consultes “no referendaries” i es tracta d'una indicació necessària perquè, com hem vist, en cas que la consulta sigui un referèndum tal consulta precisaria de l'autorització de l'Estat, havent de canalitzar-se per la via que ofereix la llei de l'any 2010 i no la que ara es debat al Parlament.
Ara bé, què és un referèndum? La resposta és bastant clara, ja que el Tribunal Constitucional (TC) ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquest tema en diverses ocasions i en elles ha interpretat que perquè una consulta pugui ser considerada un referèndum ha de versar sobre una qüestió política de transcendència especial i dirigir-se a tots els ciutadans. I justament en la llei que està elaborant el Parlament de Catalunya es preveu una consulta (article 3) l'objecte del qual són decisions polítiques i en les quals pot convocar-se al conjunt de la població (article 5). És a dir, es tracta d'una consulta que és un referèndum. Això s’evidencia i així s'explica amb contundència en els vots particulars del dictamen. En concret, Eliseo Aja afirma que “el dret no admet el nominalisme”; és a dir, no per cridar a una cosa amb un altre nom deixa de ser aquesta cosa. Si a un referèndum se li pretén cridar consulta no referendària segueix sent un referèndum, o com explica el mateix Aja “un referèndum simulat”, la qual cosa implica ja no solament vulneració de la Constitució, sinó també de l'article.
Sent això així, com és possible que cinc dels nou membres del Consell de Garanties Estatutaries hagin justificat la constitucionalitat del projecte? Amb autèntica curiositat vaig bussejar en el cos del dictamen per trobar què definició donaven de referèndum i de consulta no referendària que permetés salvar la constitucionalitat de la proposta i el que vaig trobar és que el que sostenen aquests cinc membres del Consell de Garanties és que encara sent conscients de la doctrina constitucional sobre la matèria, entenen que el principi democràtic no és compatible amb que s'excloguin determinades matèries de la possibilitat de realitzar una consulta que no sigui un referèndum (per què?) i com a suport de la seva asserció barregen l'autonomia política en un Estat compost, la llibertat d'expressió, la recent sentència del TC de 25 de març sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya (¡on es diu que una Comunitat Autònoma no pot convocar unilateralment un referèndum d'autodeterminació!) i la decisió del Tribunal Suprem de Canadà en relació a Quebec. No tinc en el cap cap suma semblant de despropòsits jurídics orientats a justificar (per emprar generosament aquest terme) l'asserció que, encara que una consulta dirigida al conjunt de la població sobre una qüestió política d'importància ha de ser considerada un referèndum d'acord amb la doctrina constitucional, no és un referèndum en aquells casos en els quals es digui que no és un referèndum. Aquesta idea és en el fons l'únic contingut que es pot trobar entre les pàgines 30 a 35 del dictamen, claus en el mateix.
No és aquesta l'única qüestió de la qual s'ocupa el dictamen i hi ha unes altres que mereixen una detallada atenció, especialment la relativa a la configuració del registre de participació en consultes populars no referendàries, i de la qual s'ocupa amb detall el vot particular de Marc Carrillo; però no vull detenir-me aquí en això perquè seria entrar en qüestions tècniques que ens apartarien del que és la meva preocupació principal: destacar la tristesa que causa el menyspreu cap al Dret del que fa gala el dictamen.
La norma jurídica és interpretable, però això no vol dir que pugui servir de base per dir qualsevol cosa. Si fos així, el Dret desapareixeria i seria substituït per la mera voluntat del poder, que ens diria en cada cas què és el que hem de llegir en cada precepte sense que el sentit aparent de l'escrit gaudi de cap valor. Cap a aquest escenari ens encaminem, cap a un en el qual l'ordenament jurídic com a garant de la seguretat i el que està previst pretén ser substituït per un mer voluntarisme. No siguem còmplices del mateix i denunciem aquestes utilitzacions aberrants del que és jurídic per aconseguir arribar a resultats predeterminats. Ens juguem més del que pensem.
