2
Es llegeix en minuts

Hi ha alguna cosa en la que els nacionalistes han mostrat un gran mestratge: la definició de les regles del joc polític. En principi aquestes regles són resultat del consens i estan fixades en els textos bàsics de la comunitat política: la Constitució fonamentalment, però també els Estatuts d'Autonomia de les Comunitats Autònomes i determinades Lleis Orgàniques.

El que es recull en aquestes normes és el tauler i les peces de què disposen els actors polítics per desenvolupar les seves polítiques. Aquestes regles poden canviar-se, però ha de ser sempre a través dels mateixos consensos que van portar a la seva elaboració. Així, per exemple, la modificació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya no pot realitzar-se si no hi ha una majoria favorable de dos terços al Parlament de Catalunya (90 diputats). La reforma de la Constitució exigeix un determinat procediment en funció dels preceptes que pretenguin ser revisats, etc.

No es pot, per tant, pretendre realitzar una reforma de l'Estatut català si no es disposa d'aquests 90 diputats autonòmics favorables a la modificació. D'altra banda, el Parlament d'una comunitat autònoma no pot declarar la independència d'aquesta comunitat autònoma. Ni amb 90 diputats ni amb 130; es tracta d'una qüestió exclosa de la competència autonòmica.

Aquestes regles són clares, indubtables, no donen excessiu marge a la interpretació, i no obstant això, en l'actual debat polític aquestes regles han desaparegut i han estat substituïdes per unes altres. Així, avui tots discutim sobre si la llista o els partits sobiranistes arribaran als 68 diputats al Parlament de Catalunya que resulti de les properes eleccions autonòmiques. Aquesta xifra marcaria el límit a partir del qual una Declaració Unilateral d'Independència (DUI) seria possible. Ara bé, d'on surt aquesta xifra màgica? On es regula l'emissió d'una DUI? Si un consulta les regles del joc democràtic no trobarà res en relació a aquest tema, i el més proper que trobarà serà la referència als 90 diputats necessaris per a la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya a la qual em referia abans. El que amb 68 diputats es procediria a iniciar la "desconnexió" amb Espanya resulta tan sols de la voluntat declarada del president de la Generalitat i del que es proposa des de certs partits i moviments sobiranistes. Es tracta de la voluntat d'alguns dels jugadors; però tal voluntat no constitueix una regla. Si enmig d'un partit de futbol el davanter pren la pilota a les mans i avança amb ella sota el braç, ¿assumiran la resta de jugadors que simplement les regles han canviat per l'acció del davanter o li exigiran que retorni la pilota a la gespa?

Causa estupor que s'hagi pretès que només amb la mera voluntat d'una persona o grup de persones es pot modificar les regles que regeixen la nostra convivència. No trobo exemples propers d'un autoritarisme semblant. El president de la Generalitat es creu legitimat per formular regles que contradiuen frontalment la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

Notícies relacionades

Estranya també que aquesta clara usurpació ¡per una persona! de la funció que correspon a tot un poble trobi certa complicitat en la resta d'actors polítics, que accepten a debatre les regles propostes a partir d'aquesta apropiació de la voluntat general sense rebutjar frontalment i sense concessions aquesta aberració democràtica.

Crec que hauríem de reflexionar sobre les causes que ens han portat a aquesta situació i posem tots de la nostra part per reconduir el debat al lloc d'on mai havia d'haver sortit.