Des que Artur Mas va anunciar la substitució de la consulta prevista per al dia 9 de novembre per un procés de participació ciutadana no són poques les veus que han defensat que s'hauria de ser tolerant amb la convocatòria -realitzada fins ara tan sols de manera informal- i renunciar a denunciar-la davant els tribunals, a dificultar o impedir-la. Crec que és un plantejament equivocat.
En primer lloc, cal aclarir que la consulta projectada està impulsada i organitzada pel poder públic, en concret per la Generalitat de Catalunya. Aquest no és una dada menor i marca una diferència essencial amb altres processos possibles en els quals són associacions privades o grups de particulars els que organitzen una cosa semblant al que podria ser pròpiament una consulta. Aquestes imitacions de consulta en les que es poden col·locar urnes, distribuir paperetes i, fins i tot, fer el seu recompte, han de ser considerades com a manifestacions legítimes de la llibertat d'expressió i de manifestació i un element més del ric debat públic en una societat democràtica. Sempre que es respectin els estrictes límits d'aquestes llibertats en el nostre sistema tan sols en aquells casos en els quals puguin conduir a confusió (per pretendre celebrar-se en la mateixa data que una convocatòria electoral formal) estaria justificada la prohibició d'aquestes consultes.
La valoració ha de ser completament diferent quan la consulta és organitzada per una administració o una administració hi participa, tal com succeeix en el cas de la prevista per al 9 de novembre. El poder públic no només està sotmès a la llei com podem estar tots, actuant el Dret com a límit extern a la seva actuació, sinó que al contingut dels seus actes ha d'haver també una base normativa. D'una altra manera, l'administració entraria en el que es coneix com a via de fet (una actuació del poder públic no emparada legalment), via de fet que hauríem d'entendre desterrada als Estats moderns ja que és una manifestació dels abusos propis de l'Antic Règim. D'aquesta manera, l'administració només podria participar en una consulta o organitzar-la quan es donessin els requisits legals per a això.
En el cas de la prevista per al 9 de novembre no hi ha molt marge per a justificar la legalitat de la mateixa i, en tot cas, està prohibida pel Tribunal Constitucional en la seva forma de consulta i si es pretengués qualificar com a procés de participació ciutadana trobaríem que no reuneix ni els requisits substancials ni formals per poder ser enquadrada en aquesta categoria. Es tracta, per tant, d'un procés il·legal que a dia d'avui, a més, no té cobertura jurídica formal.
Sent això així, ¿com pot plantejar-se que sigui tolerat? Permetre que una administració actuï al marge i en contra de la llei suposaria una deslegitimació de l'Estat de dret que no podria deixar de tenir conseqüències: quina confiança podrien tenir els ciutadans en les institucions quan són testimonis que els que haurien de donar exemple de respecte a la llei la vulneren impunement, presumint de manera explícita la seva "astúcia" per tal d'evitar les conseqüències dels seus actes il·legals? Com podria exigir a un ciutadà el compliment de les seves obligacions cíviques quan a aquells que tenen una responsabilitat més gran i, per tant, també una vinculació més rigorosa amb les normes jurídiques, se'ls permet eludir-les? La confiança en el nostre Estat de dret, greument danyada pels anys de ferro de la crisi i la corrupció, patiria un cop que podria ser definitiu.
A més d'això ens trobem que l'anòmala situació en la qual una administració dediqui els seus mitjans i cabals a burlar de forma explícita l'ordenament jurídic col·loca, com a efecte indirecte, als ciutadans i especialment als funcionaris en situacions difícils que no haurien de tolerar . Aquestes situacions són conseqüència de la col·lisió entre dues autoritats que es projecten sobre l'individu: la Generalitat, que no deixa de ser poder públic, es dirigeix a funcionaris, alcaldes i mitjans de comunicació per demanar col·laboració en la realització d'un acte il·legal. L'administració autonòmica no deixa de ser administració perquè actuï fora de la llei i les comunicacions que dirigeix als ciutadans i les institucions segueixen revestides de l'autoritat que té el poder. Aquells a qui es dirigeixen aquestes comunicacions es troben també vinculats pel dret que converteix en il·legal el que se li demana. En un Estat democràtic no és de rebut que els ciutadans es vegin obligats a triar entre dues actuacions contradictòries emparades ambdues pel poder públic. És una situació a la qual s'ha de posar fi.
Notícies relacionadesFinalment, a la consulta del 9 de novembre estan cridats a participar també menors d'edat. ¿Consentirem que el primer contacte que trobin que tenen amb una urna sigui en un procés sense garanties democràtiques, il·legal i sense legitimitat? Quina impressió causarà en els que s'obren a la vida adulta i també a la seva condició de ciutadans? Podem, tranquil·lament, admetre que els que encara estan en edat de merèixer l'especial protecció que ofereix l'Estat als menors d'edat siguin involucrats en un procés que se sap il·legal?
Crec que no s'ha de ser tolerant amb la convocatòria del 9 de novembre. En absolut. Ens juguem més del que alguns semblen pensar, ens juguem seguir sent un Estat de dret.
