Necessitat i límits del consens
¿Quina diferència hi ha entre acords i consensos? Potser el diccionari no és prou clar sobre una distinció que per als que vivim la Transició, encara que fos com nens, resulta evident, essencial.
Quan a partir de 1976 es comença a construir el marc de convivència de què ara continuem gaudint es comença a utilitzar de forma insistent el terme consens, paraula que abans d'aquesta època no recordo que fos emprada amb freqüència. El terme feia referència a una entesa que havia de ser amplia i profunda. No es tractava de construir aliances que aïllessin al discrepant, sinó d'integrar tots o la majoria dels punts de vista.
A més, la profunditat de l'acord implicava que no s'havia de limitar a un estira i arronsa en el qual cada part renúncia sense convenciment a canvi d'obtenir una mica de les altres, sinó d'una cosa completament diferent: dialogar fins a trobar aquells punts en els quals les perspectives coincideixen, aprofundir en els plantejaments propis, baixar seguint les seves arrels fins a arribar al punt en què aquestes arrels es troben amb les dels altres. El consens, a diferència de l'acord, exigeix que tots assumeixin el resultat final com a propi i no com una simple avinença.
El dia a dia de la democràcia és l'acord, però aquests acords han de descansar sobre els consensos essencials, aquells que no necessiten ser debatuts perquè tradueixen evidències que ningú assumeix com una mera concessió, sinó com un principi propi. L'existència d'aquests consensos ofereix la base sobre la qual la convivència pot de-senvolupar-se sense necessitat que tot sigui qüestionat permanentment. Crec que un dels errors que hem comès en les últimes dècades ha estat anar oblidant progressivament la importància de cuidar aquests consensos, substituint-los per mers acords que van debilitant la fortalesa de l'Estat de Dret.
Hi ha algun exemple d'això que plantejo. Per a mi el més clar és la designació dels magistrats del Tribunal Constitucional i d'altres integrants d'altes institucions de l'Estat. Pel que fa als magistrats del Constitucional la Constitució preveu que els nomenats pel Congrés i el Senat han de ser designats per una majoria de tres cinquenes parts de cada cambra (en el cas del Congrés, 210 diputats sobre 350). Una majoria tan alta implica que la Constitució exigeix que els magistrats del Tribunal Constitucional siguin persones de consens, que siguin percebudes com adequades per una amplíssima majoria del Congrés. La tasca que la Constitució encomanava als diputats era la de buscar en cada designació aquestes persones que serien assumides com a pròpies per un nombre ampli de diputats. Com tots sabem no ha estat aquesta l'opció seguida, sinó que s'ha preferit substituir aquest consens per un acord en què els partits han optat per pactar que cada un votaria als candidats de l'altre a canvi que l'altre votés als propis candidats. Vet aquí un exemple clar de com la substitució del consens per l'acord ha debilitat la legitimitat de les institucions amb els resultats que tots coneixem.
Hem de, doncs, recuperar els consensos? No tinc cap dubte. Els més de trenta anys de democràcia han anat desgastant els consensos originals sobre els quals s'assenta el nostre sistema; en part com a resultat ineludible del transcurs del temps i del canvi de circumstàncies; però també, com acabo d'assenyalar, per no haver tingut prou clara la distinció essencial entre acords i consensos i la substitució d'alguns d'aquests per aquells en supòsits en què era obligat anar més enllà de la mera negociació política tactista i conjuntural.
És doncs, precís, que tota la societat, no només els partits, comenci a treballar en la línia no de negociar, sinó de buscar quins són els elements essencials del nostre marc de convivència en què tots estem d'acord. La identificació d'aquests punts comuns permetrà construir les bases del nostre sistema per a les pròximes dècades. Hi ha, segurament, alguns elements sobre els quals es pot treballar. Així, per exemple, el paper que han de tenir en la nostra societat els serveis públics (sanitat, educació) i el grau d'igualtat que desitgem. També a quin punt volem aconseguir entre la democràcia directa i la democràcia participativa, quin paper hem de jugar a les relacions internacionals i quina és la millor organització territorial de l'Estat. Són qüestions en les que crec que no és impossible arribar a punts comuns a través de l'anàlisi i del diàleg.
La recerca de nous consensos que donin impuls a la nostra societat és, per tant, una tasca que caldria abordar. Tots estan cridats a participar en aquesta recerca; però també hem de ser conscients que no tots acabaran sent part del consens. Hi haurà qui prefereixi mantenir-se fora d'aquest marc de convivència que pretenem construir entre tots.
Evidentment, els qui aspiren a la ruptura de la comunitat política s'exclouen del consens, ja que no és possible trobar aquests punts comuns entre els que desitgen establir una comunitat política diferenciada i que opten per mantenir el nostre actual marc de convivència. Els que es plantegen com a objectiu polític la independència d'una part d'Espanya afirmen d'una manera explícita que no estan interessats en col•laborar en un projecte comú i, per tant, no té sentit tampoc que participin en la construcció dels consensos que hauran de fonamentar una comunitat política que ells pretenen destruir.
Crec que ara mateix ens trobem en un moment històric, en el qual es fa evident que hem de revitalitzar el marc de convivència que vam crear l'any 1978. Necessitem que tots participin en aquesta tasca des de la política i des de la societat civil; però hem de fugir dels tòpics i afrontar la tasca amb rigor i sent conscients dels seus límits. Si pretenem integrar tots en una tasca que requereix compromís i lleialtat ens quedarem encallats permanentment a la vora de la Història, i això no és una cosa que es puguin permetre els milions d'espanyols que necessiten solucions per als problemes reals i urgents que ara ens encerclen.
