¿Permet vostè el seu gerro?

Per a mi, Don José María Carbonell era un senyor dels grans. I dels nostres. Em sembla molt important saber sempre qui són els teus i qui els altres, perquè és probable que en algun moment els teus vulguin matar els altres i viceversa. I, tant si et toca morir com matar, és millor saber amb qui. Jo en aquella època era una mica curt de gambals, però tampoc calia ser una llumenera per entendre que el virrei desconfiava del poder dels criolls burgesos i els criolls burgesos recelaven del poder del virrei. Com quan els nens es barallen als racons de les places, només que aquella baralla no era a cops de colze. Carbonell era crioll com jo, cachaco, nascut a la mateixa Santa Fe. I si ell em demanava que fiqués el cap entre les rodes d'una carreta doncs jo l'hi ficava. Per sort, la matinada del 20 de juliol em va demanar una cosa molt més fàcil:

-Vagi i faci'm sortir al carrer tots els pobres que trobi em va dir-. Me'ls fa venir cap al carrer Real ben d'hora.

A la Bogotà del 1810, si clavaves una puntada de peu a una pedra et sortien 20 pobres. Els podies comptar les costelles i, amb una mica de paciència, els polls i tot.

-¿I com m'ho faig perquè vinguin?

-Digui'ls que farem un cabildo popular. -Va veure que no sonava gaire convincent i va afegir-. No ho sé, expliqui'ls coses dolentes dels espanyols. Vostè ja sap. Digui'ls que no ens deixen crear juntes locals…

-Però si jo no sé què és això, senyor.

-És… És una forma d'organitzar-se. Els espanyols ho estan fent allà, a la mare pàtria, per defensar-se de Napoleó. I nosaltres volem fer el mateix aquí, però no ens deixen.

-¿Qui no ens deixa?

-Els espanyols. Tant hi fa. Digui'ls que ens neguen la impremta, ens impedeixen estudiar Filosofia, ens han retirat la càtedra de Dret.

-Però… perdó, senyor. No veig per què els ha d'importar això als pobres de Bogotà.

-Molt, Carlos. Els ha d'importar molt perquè gràcies al seu alçament farem un país nou i millor, un país amb les seves juntes locals, com els espanyols.

-Llavors, ¿hem de deixar de ser espanyols per poder fer el que fan els espanyols?

-¡Prou de preguntes! ¡Vagi a la Candelaria tan bon punt surti el sol i me'ls porta! ¡Centenars! ¡Milers!

-¡Senyor!

-¡Prou, he dit! I si no sap què explicar-los, digui'ls que al mercat regalen carn.

El cas és que vaig passar la matinada incitant pobres a construir un país nou. No vaig dir res de juntes ni de napoleons. Allò de la carn s'entenia més bé.

Els germans Morales ho tenien molt més difícil. Després de moltes reunions nocturnes i secretes a l'Observatori Astronòmic, els principals senyors criolls de la ciutat havien decidit encarregar-los que encenguessin la metxa. En deien així: «Si hem d'incendiar la ciutat, algú ha d'encendre la metxa», va dir un senyor al sortir d'una d'aquelles reunions. Així que els Morales es van plantar en una de les botigues més pròsperes del centre de la ciutat per demanar al propietari, Don José González Llorente, que els prestés un gerro per guarnir un sopar que tenien aquella nit. Era un sopar de benvinguda a Antonio Villavicencio. Aquí es complica una mica la història, perquè a Villavicencio l'enviava el rei d'Espanya, però havia nascut a Quito. Jo no em perdo amb aquestes subtileses: si havia nascut a Amèrica era crioll, com jo. O sigui, era dels nostres. I els germans Morales donaven per fet que Llorente es negaria a prestar el seu gerro a uns criolls per homenatjar un altre crioll, i així podrien donar-se per ofesos, però només la van encertar a mitges. El comerciant els va dir que el gerro estava mig trencat de tant prestar-lo i que no podia treure'l ja més de la botiga, però es va expressar en tot moment amb el màxim respecte.

Llorente no podia ser dels nostres perquè va néixer a Espanya, encara que havia arribat a Cartagena de Indias amb 12 anys i estava casat amb una criolla, o sigui que una miqueta sí que ho era, però això és com estar mort: a mitges, no s'hi val. S'hi està o no s'hi està. Era una mica rarot, aquell Llorente: parlava anglès i tot, que jo no vaig conèixer mai a ningú més en tota la ciutat, ni pobre ni senyor, que parlés aquell idioma tan estrany. Potser per això era amic del virrei, perquè li traduïa documents i coses a l'anglès, o de l'anglès, o què sé jo. I també ensenyava cal·ligrafia, gramàtica, coses de senyors.

Em sembla que als Morales no els importava gaire tot això. Es van posar a cridar que Llorente els havia faltat al respecte i que s'havia cagat en tots els criolls, cagat, recordo que em vaig adonar que la cosa anava de debò quan es van atrevir a fer servir aquest verb en públic i a crits, suposo que tenia alguna cosa a veure amb allò d'encendre la metxa, encara que potser el moment exacte en què la van encendre va ser una miqueta més tard, quan un d'ells li va ventar una sobirana bufetada a la cara a Llorente.

La veu es va escampar per tot el mercat com si fos cert que algú regalava carn. Els chapetones havien insultat els criolls. Poc va trigar el mercat a quedar de cap per avall i la gent a demanar cadascú el que necessitava. Sobretot carn, perquè ja havien comprovat que ningú la regalava. Però altres demanaven coses que jo no entenc: demanaven un cabildo i després discutien si havia de ser ordinari o extraordinari, un matís molt important perquè segons fos una cosa o l'altra es podia o no es podia votar. I algú, juro que no vaig ser jo, va tenir la idea de preguntar si el país nou seria centralista o federalista. Jo, com que hi havia tant aldarull, vaig entendre que només podria fer una pregunta i em vaig guardar per a la que em semblava més important:

-¿Què faig amb els pobres, senyor?

-Enviï'ls a casa seva -em va dir. I va afegir de seguida, sense donar-me temps a protestar : Digui'ls que s'ha acabat la carn.

Notícies relacionades

Agitadors ultres i periodistes

¿Entén el PP per què es fa a Barcelona?

Vam trigar encara una miqueta a fer el país nou perquè els nostres es van dividir entre els que seguien sent els nostres i els que van passar a ser els altres i va caldre barallar-s'hi una mica, i llavors van tornar els espanyols i van dir que el país nou s'havia acabat i per demostrar-ho van agafar Carbonell i el van penjar. Penjar-te és molt més greu que negar-te un gerro, però quan se li va acostar el botxí amb la soga Carbonell el va perdonar. «Et perdono de cor -li va dir-, que tu no en tens la culpa». I jo vaig voler preguntar qui la tenia doncs, però ja em diran com se li pregunta res a un penjat.

I DEMÀ:2. Cal guanyar-se la vida