Amb els ulls oberts

«Sobre la cabeza de la mujer dormida se propagaba una sustancia blanquecina en movimiento: hebras blancas, como telarañas, que se elevaban desde sus mejillas, se desplegaban sin pausa y se depositaban en la piel, recubriéndola. Nuevas hebras se formaban a partir de las ya extendidas, y en seguida revistieron la cara, formando una máscara que pronto envolvería toda la cabeza. En la penumbra del cobertizo, revoloteaban en círculo unas mariposas». Això és el que passa a Bellas durmientes quan una dona comet l’error d’adormir-se. Gairebé s’esgoten el cafè, el Red Bull i les amfetes.

Tot comença a Dooling, un poblet dels Apalatxes, amb un brutal assassinat en un laboratori de metamfetamina. Una vegada Evie Black, l’assassina, és tancada a la presó local, assistim a la propagació del virus Aurora. Les dones el contrauen i, a l’adormir-se, queden plàcidament tancades en una espècie de capoll orgànic, però si algú les desperta es converteixen en terribles assassines, disposades a acabar amb qui les envolti, tant si són els seus propis fills i marits. 

70 PERSONATGES

El llibre es presenta, com en la seva edició original, amb una llista de personatges: 70. Té 765 pàgines. Les primeres 200 es dediquen gairebé exclusivament a presentar-nos els protagonistes, entre els quals destaca el matrimoni Norcross: ella, Lila, xèrif del districte; ell, Clinton, psiquiatre de la presó. Totes les presentacions s’acullen meritòriament a la norma de mostrar els personatges per mitjà de l’acció. Algunes són explosives. Però són massa.

Cap a la meitat de la novel·la agafa protagonisme l’element fantàstic: algunes dones adormides habiten un món paral·lel al qual s’accedeix per un Arbre Mare més o menys simbòlic i que facilita l’existència, entre altres coses, d’animals que parlen: guineus, rates, un tigre i fins i tot un ocell verd. Interessant desdoblament de la qüestió de gènere: fantàstic versus realista; però també masculí versus femení. Hi ha dos mons, sí, però més enllà que en un s’apliquin les lleis físiques comunes i en l’altre no, resulta que en un només hi ha dones, i en l’altre, de mica en mica, van quedant només homes. 

Dones subtils sota el comandament de les quals seria molt més fàcil salvar aquest desgraciat planeta, és clar; homes insensibles, sempre disposats a recórrer a la violència, per descomptat. Lila, la xèrif, està convençuda que les dones són més bones policies que els homes perquè «tenen un do natural per imposar ordre». ¿Per què? Doncs perquè els fills, com els delinqüents, tendeixen a ser bel·licosos i destructius. La simplificació del feminisme té un tuf masclista.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

La segona meitat de la novel·la ens aboca a una batalla èpica,una mica afectada per l’innecessari protagonisme del missatge ideològic, però amb brillants incursions en territoris que el pare dels King pot justament reclamar com a propis: l’insomni, la tensió amb què respon a la violència una societat aïllada, la mateixa idea de la propagació d’una pandèmia... Bellas durmientes és irregular: pur King en els seus millors  passatges, sorprenentment tova en els pitjors, ens deixa amb la malsana curiositat d’especular quin deu haver sigut el repartiment de papers entre el pare i el fill a l’hora d’asseure’s a escriure.